Pares – fills: una relació d’interessos mutus?
Sovint els pares es queixen de que els fills van a la seva. I massa vegades es veu com els pares fan exactament el mateix: anar (com els fills) a la seva.
Ens centrem en la sèrie sobre aconseguir o facilitar el treball dels nostres fills. Recordeu que varem assenyalar unes
Pistes: 1.- Objectiu 2.- Pla de treball (desenvolupades anteriorment)
3.- Privilegis a canvi de mínims (desenvolupem avui)
4.- Fermesa 5.- Espai comú positiu (desenvoluparem properament)
Si volem que la dinàmica de treball funcioni, ja sigui que estem en el cas de que ja funciona, o en el cas de que no funciona, hem de posar la pastanaga, l’esquer, la motivació, el ganxo, l’al·licient, el premi.
Hem emmarcat que hi ha un objectiu important i assolible (triomfar i escollir el que es vol a la vida) i estem desenvolupant un pla de treball que implica esforç i treball. Ara toquen els incentius! El plus de productivitat. O l’oxigen per a que la combustió sigui possible. Hem de posar benzina al motor.
Una consideració important: si els nostres fills entren en modalitat: responsable hem de poder posar el llistó just allà on volem: responsable. I responsable és aquell que accedeix al que li agrada fent un us pertinent i en la línia que permet créixer. No podem fer trampes, no podem deixar-los estacats en el recinte de la nostra tranquil·litat. Ni els interessa, ni els serveix per créixer.
Està clar, només cal parar l’orella per saber el que els nostres fills ens demanden, quins són els seus interessos. En això podem guanyar molts punts si ens avancem i retenim dels seus comentaris i comportaments allò que els agrada i interessa. Tindrem més elements per manegar. Prefereixo tenir unes quantes pastanagues que una de sola, perquè per diferents coses tinc més marge de maniobra. S’incrementen les meves possibilitats.
Tanmateix els nostres fills seran més comunicatius si sóm més receptius. Amb la qual cosa tindrem molts més elements del que hi ha realment al voltant del món dels nostres fills. No hem de fer escarafalls a res, d’aquesta manera la porta estarà oberta. (Després ja veurem com ens en podrem sortir, com ens ho manegarem!)
Doncs això, es tracta de concedir-los.
De cop i com si res? No
De manera esglaonada, positiva i generosa, però a canvi d’uns mínims en els compromisos de les responsabilitats (tant de la feina com de casa). Si no es donen els mínims no es donen els privilegis. I si el que es deixa fer no es compleix amb el que s’ha acordat: retallada. Si es compleix? Es pot anar destensant la corda mentre el que passi estigui en el marge de la responsabilitat.
Donar els privilegis es pot fer de manera molt mercantilista o es pot fer amb complicitat. No ens enganyem, si ens despistem del que els hi pertoca fer ens aixecaran la camisa. No tranquils no te a veure amb vosaltres, te a veure amb la llei de vida. Els humans som així. Si no ens apreten difícilment ens apretem. Si es poden escaquejar ho faran. No passa res.
Hem de ser més llestos que la fam i no anar d’ingenus. No podem baixar l’alerta, hem d’estar al cas. Recordeu l’actitud proactiva, anar per davant, preveure i anticipar? Doncs apa!
Hem de ser especialment generosos, donant i transmetent una sensació de confiança. D’aquesta manera podrem conrear la complicitat que du vers la prudència mútua. Si estem disposats a jugar estarem en disposició de guanyar!
Cap problema si es produeixen disfuncions i “descalabros”. Estem a l’escola de la vida, i a voltes avancem per assaig – error. Provem i valorem després com ha anat. Posem a les seves mans les posibilitats.
