Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 11 de desembre del 2011

Pares – fills: una relació d’interessos mutus?

Pares – fills: una relació d’interessos mutus?

Sovint els pares es queixen de que els fills van a la seva. I massa vegades es veu com els pares fan exactament el mateix: anar (com els fills) a la seva.

Ens centrem en la sèrie sobre aconseguir o facilitar el treball dels nostres fills. Recordeu que varem assenyalar unes
Pistes:            1.- Objectiu    2.- Pla de treball  (desenvolupades anteriorment)
3.- Privilegis a canvi de mínims (desenvolupem avui)      
4.- Fermesa    5.- Espai comú positiu (desenvoluparem properament)

Si volem que la dinàmica de treball funcioni, ja sigui que estem en el cas de que ja funciona, o en el cas de que no funciona, hem de posar la pastanaga, l’esquer, la motivació, el ganxo, l’al·licient, el premi.

Hem emmarcat que hi ha un objectiu important i assolible (triomfar i escollir el que es vol a la vida) i estem desenvolupant un pla de treball que implica esforç i treball. Ara toquen els incentius! El plus de productivitat. O l’oxigen per a que la combustió sigui possible. Hem de posar benzina al motor.

Una consideració important: si els nostres fills entren en modalitat: responsable hem de poder posar el llistó just allà on volem: responsable. I responsable és aquell que accedeix al que li agrada fent un us pertinent i en la línia que permet créixer. No podem fer trampes, no podem deixar-los estacats en el recinte de la nostra tranquil·litat. Ni els interessa, ni els serveix per créixer.

Està clar, només cal parar l’orella per saber el que els nostres fills ens demanden, quins són els seus interessos. En això podem guanyar molts punts si ens avancem i retenim dels seus comentaris i comportaments allò que els agrada i interessa. Tindrem més elements per manegar. Prefereixo tenir unes quantes pastanagues que una de sola, perquè per diferents coses tinc més marge de maniobra. S’incrementen les meves possibilitats.

Tanmateix els nostres fills seran més comunicatius si sóm més receptius. Amb la qual cosa tindrem molts més elements del que hi ha realment al voltant del món dels nostres fills. No hem de fer escarafalls a res, d’aquesta manera la porta estarà oberta. (Després ja veurem com ens en podrem sortir, com ens ho manegarem!)

Doncs això, es tracta de concedir-los.
De cop i com si res? No
De manera esglaonada, positiva i generosa, però a canvi d’uns mínims en els compromisos de les responsabilitats (tant de la feina com de casa). Si no es donen els mínims no es donen els privilegis. I si el que es deixa fer no es compleix amb el que s’ha acordat: retallada. Si es compleix? Es pot anar destensant la corda mentre el que passi estigui en el marge de la responsabilitat.

Donar els privilegis es pot fer de manera molt mercantilista o es pot fer amb complicitat. No ens enganyem, si ens despistem del que els hi pertoca fer ens aixecaran la camisa. No tranquils no te a veure amb vosaltres, te a veure amb la llei de vida. Els humans som així. Si no ens apreten difícilment ens apretem. Si es poden escaquejar ho faran. No passa res.

Hem de ser més llestos que la fam i no anar d’ingenus. No podem baixar l’alerta, hem d’estar al cas. Recordeu l’actitud proactiva, anar per davant, preveure i anticipar? Doncs apa!
Hem de ser especialment generosos, donant i transmetent una sensació de confiança. D’aquesta manera podrem conrear la complicitat que du vers la prudència mútua. Si estem disposats a jugar estarem en disposició de guanyar!

Cap problema si es produeixen disfuncions i “descalabros”. Estem a l’escola de la vida, i a voltes avancem per assaig – error. Provem i valorem després com ha anat. Posem a les seves mans les posibilitats.

diumenge, 27 de novembre del 2011

Un pla d’èxit: Pla de treball (2)

Donem una altra volta a la truita. Més concretament al 2n punt. Pla de treball 
Recordeu que varem assenyalar unes
Pistes: 1.- Objectiu   2.- Pla de treball  3.- Privilegis a canvi de mínims  4.- Fermesa  5.- Espai comú positiu

Aquesta feblesa es pot convertir en fortalesa.
La crisi que precedeix al creixement.

El treball sol ser una lluita entre el caos i l’ordre.

Deia de manera provocadora en el post anterior que “el treball, per se, sol ser desagradable”.

Desagradable? Molt desagradable!
O no. (?).
És quan no entenc, és quan no en se, és quan em queda ample, és quan no ho se abordar, que l’ànim és destempra ràpidament i el que em senyala la incompetència la qual posa l’autoimatge, el concepte que tenim de nosaltres mateixos, en perill.

Mecanisme de defensa clàssic: me’n vaig (fugida!)
“Es un rotllo, quin pal, no m’agrada” ens fa sentir menys culpables, oi?

Si reconeguéssim: “no en sé”, hauríem travessat la porta de la solució.

Però com ho reconeixerem si en aquesta edat la consciència no està del tot “fresca”, res no senyala en l’adreça de demanar ajuda, la llei del “jo per mi mateix” (on my way)  no permet trobar camins que realment siguin la resolució del fracàs.

en l’anterior post s’enumeraven els 5 hàbits de l’èxit: 1.- Agenda real i al dia; 2.- Deures controlats; 3.- Esquemes – mapes conceptuals com a primer pas de l’estudi; 4.- Memorització; 5.- Lectura (utopia màxima);

N’hi ha un que és la clau de volta on es sustenta: Esquemes / mapa conceptual.

El procés d’ensenyament/aprenentage ha de contemplar aquest procediment que és una de les essències de l’aprenentatge.

N’hi ha que n’aprenen sols, però la majoria no els solen fer.
És quasi impossible aprendre bé sense un mapa conceptual

Consideracions:
-                           Els hem d’entrendre com a esquemes no com els moders quadres sintètics, sinó els quadres que porten totes els continguts referits en el text.
-                           Els esquemes no són tant pertinents a bona part de les matemàtiques ni a les llengües, ja que aquests, més que els continguts –que també els tenen- interessa la seva pràctica procedimental.

Perquè és la clau?
            - Perque implica       Llegir el text
                                               Extreure’n els conceptes claus
                                               Situar els seus matisos
                                               Relacionar els conceptes
-                           Per tant comporta relacionar-los amb els coneixements previs
-                           D’aquesta manera s’incorporen els coneixements
-                           Així queda un full resumit i complert, endreçat per un mateix
-                           La memorització és molt ràpida ja que els conceptes queden clars

La experiència indica que quasi tots els nois i noies que n’aprenen ja no els deixen perquè:       
-                           els fa sentir molt capaços i potents
-                           els fa sentir segurs
-                           els fa sentir eficients i eficaços ja que rentabilitzen molt el temps

Amb una mica d’ajuda, ràpidament n’aprenen i comencen a fer-ho sols, de manera autònoma.  Quan els hi costa, quasi sempre és perquè tenen una base conceptual fluixa. Cal considerar que els alumnes amb dificultats són més lents, però és un mètode que els funciona si disposen d’una comprensió lectora bàsica.

Una mica de pràctica sol ser suficient per engegar.

Que representa que hem de fer com a pares?

Normalment hem d’esperar un sotrac, donar-los uns metres (avaluació) per a que facin un estabellament o aterratge forçós i a partir d’aqui, de manera oportunista, comptant amb el punt 1.- de marcar un objectiu i posant un incentiu per objectius cal posar-s’hi o posar una persona de repàs per a que li ensenyin a aprendre a fer mapes dels temes.

Els resultats solen ser els millors motivadors del mètode ja que fan pujar l’autoimatge i l’autoestima de manera important.

Tant de bó fos només això...
Anirem parlant de les mil i una batalles paral·leles que envolten tot plegat!

dilluns, 21 de novembre del 2011

Pla de treball (en època de carbasses)

Reprenem el fil de la resposta a la pregunta que ens varem fer amb anterioritat: de debò podem ajudar els nostres fills a treballar??? Varem assenyalar unes
Pistes: 1.- Objectiu   2.- Pla de treball  3.- Privilegis a canvi de mínims  4.- Fermesa  5.- Espai comú positiu

D’aquestes pistes varem començar a explicar el primer:
1.- Objectiu (fent una mena de resum amb altres paraules de les dites)
                        Disposar d’un sentit que em faci emprendre el camí.      
                        Aconseguir una meta, una fita
                        Fer-se gran, créixer, millorar, poder triar, escollir el propi camí
                        Desenvolupar el potencial.
                        Destacar els punts forts
                       
                        Via de motivació, millorar la complicitat

2.- Pla de treball
“Jo ja em se organitzar”
“No em diguis que he de fer”
“Avui no tinc deures”
“Deixa-m’ho fer a la meva manera”
“Saps que al final m’ho trec”
“Mania, em tenen mania”

Un dels clàssics punts febles és la manera de treballar. De vegades a primària han tingut una manera de treballar prou exitosa però ara volen fer-ho a la seva manera, de vegades mai han hagut de treballar gaire per treure bones notes i ara que les capacitat requereixen treball no s’hi saben posar.

El fet que tinguin hàbits no garanteix que els posin en joc, en marxar, que els activin, que els vagin millorant.
La manca d’habits sempre és una dificultat afegida, tant si tenen capacitat –els sol faltar una capacitat de treball que mai han hagut d’activar- o si les capacitats no acompanyen, la major complexitat els acaba d’estabornir i no saben per on tirar.

La temptació dels pares és evident: enfront del naufragi: pla de salvament!
Com si fossin menuts. Ara els hi direm com cal fer les coses. A un adolescent? Resposta contundent: deixa’m, “escaqueig”, escapisme, evasió, enfrontament, tancament en banda.

I sumem un problema més. I afegim una nova complicació. I la distància augmenta.

El Pla de treball no es pot implementar sense el punt 1 –els objectius-, resumit més amunt i apuntat en el post del dia 6 de novembre. Cal trobar un sentit al treball.

El treball, per se, sol ser desagradable, quan tenim vacances no treballem, i la tendència són les vacances, oi? La cultura del treball i l’esforç apareix de sobte a massa vides. I s’indigesta tant... Fan tant costa amunt i de tant mal digerir...

Quan prèviament no hem assolit aquests valors, implementar-los ara, en aquest moment d’adolescència és una tasca enorme. Mireu els punts que vindran després d’aquest: 3.- Privilegis a canvi de mínims, 4.- Fermesa i 5.- Espai comú positiu. Ja senyalen pistes, oi?

“Nunca es tarde si la dicha plena”. De vegades sentim la temptació de plegar, perquè sentim que la tasca és complicada i difícil. Quan ens impliquem encara es complica més la cosa.

Que haurien (ells, no nosaltres) d’aconseguir?
1.- Agenda real i al dia
2.- Deures controlats
3.- Esquemes – mapes conceptuals com a primer pas de l’estudi
4.- Memorització
5.- Lectura (utopia màxima)

No li he d’estar a sobre com un nen petit.
No he de dimitir que com a mares/pares tenim paper .
És recomplicat (entre que en creuen saber més que ningú i el sentiment d’omnipotència de que poden amb tot).

Que representa que hem de fer com a pares?

No hi ha receptes universals, com els grans descobriments: tempteig i sort.
Tempteig, provar, intentar, batallar, estar, provar, procurar, facilitar, afavorir.
Com hem dit sempre: una actitud proactiva. Cal observar el que passa i cal actuar sobre els aspectes més amplis.

Tenim senyalats en el mapa no tant els camins sinó
els elements prohibits
bronques que treuen seguretat
les direccions contràries
tractar-los com a petits amb sermons de com han de ser les coses,
on bufen els vents de cua
            qualificar-los, retornar-los els punts bons i positius
            felicitar els encerts
            animar i encoratjar envers els objectius
            degustar les notes positives
els punts on volem arribar
                        centrar-nos en facilitar les seves decisions reflexives
                        afavorir les seves responsabilitats

El camí és aquell caminar amb passos que ens deia Machado. Però si no caminem no en farem pas de camí. Cal animar-se i moure’s, tenint en compte els elements del mapa. Avançarem cap a l’objectiu si evitem les trampes i afavorim el que ens hi acosta. Però insisteixo: no està marcat el camí, cal anar-lo provant.

No estem obligats a assolir-ho, però si a intentar-ho.
Si no ens en sortim tindrem més elements del mapa, i per tant estarem més a prop d’avançar.

Estar cansats serà un bon símptoma. De debò. Perquè vol dir que estem actius i implicats, construint camins amb els nostres fills.

Un dels fars del procés és intentar fer una mena de contracte que afavoreixi l’aparició dels elements d’èxit amb l’estimulació de l’objectiu i alguns elements com per exemple un ordre privilegiat a les xarxes socials, als jocs, a les amistats.

Per fer un esforç cal combustible. I de combustibles n’hi ha de moltes menes. Les persones no sóm cotxes que només podem optar entre gasoil o benzina. O els nous híbrids que combinen dues fonts electricitat i fuel. Les persones tenim moltes fons d’energia. I les hem de procurar i facilitar.

Em deixo deliberadament unes quantes coses pendents en espera de les vostres estimulants aportacions.

"estones que va “perdre” amb nosaltres" (Montse)

La Montse ens comenta el post de la Maribel

Amb la teva aportació, Maribel, m’has fet reflexionar i pensar amb els consells que em donava la meva mare, que per llei de vida ja no la tinc.
Recordo que era prou oberta, per la època que li va tocar viure.
També perdia amb mi i les meves dues germanes el poc temps que tenia.
Sempre que la necessitàvem ella hi era, tot i que treballava i feia les feines de la casa.
Em passa com a tu: no se si li vaig saber agrair prou els seus consells, les seves xerrades, les seves estones que va “perdre” amb nosaltres.
Però també crec que va gaudir molt amb seu paper de mare i desprès,  fins que va poder, el d’àvia.
Com be dius, intentem estar a la seva alçada.

Montse Monferrer

dimecres, 16 de novembre del 2011

La Maribel s'ha animat a compartir escenes importants de la seva vida, en el rol de filla respecte a la seva mare.


Gracias Mama!!

El martes mientras Lluis nos animaba a compartir “tiempos muertos” con nuestros hijos , a dedicarles horas y espacios a hablar por hablar , a encontrarnos todos en un tiempo en que falta el tiempo, me vino a la cabeza escenas de mi juventud que recuerdo últimamente muy a menudo.

Mi madre siempre ha sido una mujer trabajadora, de las que hace 30 años tenían negocio propio, no tenia mujer de la limpieza, veníamos todos a comer a casa cada mediodía y acaba de trabajar sobre las nueve de la noche. Esto un día tras otro.

Nunca le he sabido reconocer lo suficiente el esfuerzo que nos dedico, tanto a mi hermano como a mí, en compartir muchas veladas de  charlas, chismes, consejos y  secretos, muchas noches  durante algunos años y hasta las tantas de la madrugada.

Hablábamos de todo, pero ahora que han pasado 30 años, entiendo porque era tan pesada con el tema de las drogas. Yo creía que vivía obsesionada!!
Pero ahora lo entiendo!! Tenía dos hijos adolescentes y vivíamos en un barrio donde te podías encontrar a chicos, como nosotros de nuestra edad, “chutados” por la calle.
Aun no existían las drogas de diseño y por lo tanto el que se drogaba, se le notaba.

Era tal la información que nos trasmitía mi madre, con sus repeticiones y argumentos ,que cuando me ofrecían alguna sustancia venia a mi consciencia la voz de mi madre y como le afectaría a ella el pensar que su única hija fuera una drogadicta. Me dada pavor solo de pensarlo!!

Me enseño a saber decir que no sin que eso me hiciera sentir diferente, a convivir con personas que podrían tomar alguna sustancia delante mío, sin  que yo me sintiera incitada a ello.Me enseño tantas cosas que ahora comprendo!!

Los tres nos lo pasábamos muy bien hasta las tantas de la noche comentando a nuestra madre nuestras vidas.Ella abrió una vía de comunicación que sigue viva.

Se dejo muchas horas de sueño en el camino. Seguramente comentándole nuestras experiencias se fue a la cama con mas de una preocupación o mas tranquila, no lo se!!  Pero lo que si que se es que gracias a ella fuimos supervivientes a una de las etapas de la vida mas complicadas, donde los amigos y el entorno marcaran tu propio camino.

Y ahora después de treinta años, Lluis nos dice: ….. “hay que perder tiempo para hablar con vuestros hijos….”  Mi madre lo perdió!!

Solo espero poder estar a la altura de ella!!

Gracias Mama!!

Maribel Casado

Doncs gràcies a tu també Maribel, per compartir amb nosaltres uns paratges tan suggerents i estimulants. Dones moltes pistes per pensar i aspectes als que aspirar i intentar.

I tots els lectors, els que participeu del seminari i els que no però seguiu el blog, us convido a enviar les vostres aportacions. Més aportacions faran un mosaic més ric per a tots! Podeu enviar les aportacions a l'adreça sebastiacl@palleja.cat o be com un comentari clicant a sobre de la icona que apareix al final de cada post.

diumenge, 6 de novembre del 2011

Pre-avaluació: època de carbasses

Tenim tema pel dimarts dia 8 de novembre: els nostres fills, les nostres filles, més o menys, han recollit un dels fruits típics d’aquest temps: les carbasses!

“No aconsegueixo que estudiï”
“Es tanca, no em deixa entrar en el tema, s’ofen molt i no hi ha manera!”
“Que estic fent malament?”
“No vol un professor de repàs”.
“No s’organitza”
“L’agenda sempre està en blanc, mai te deures”
“Estudiar? Amb prou feines fa els deures”
“No estudia si no te examen”
“No accepta cap mena de feina que li suposi un esforç”
“Hi passa moltes hores, però fa molt poc”
“Sempre menteix”
“Crec que no li importa res”

Un comentari habitual sol ser la desesperació enfront d’una realitat que preocupa i front la qual tirem de beta dels recursos de sempre i res no sembla funcionar...

La pregunta insistent és: que puc fer?

La resposta no és senzilla.

Hi ha resposta? SI!

Pistes:
            1.- Objectiu
            2.- Pla de treball
            3.- Privilegis a canvi de mínims
            4.- Fermesa
            5.- Espai comú positiu

Avui relataré la primera, i les altres de manera successiva.

1.- Tenir un objectiu clar

Fer feina està en contradicció amb la tendència natural a conservar l’energia.
Progressar resulta directament proporcional a l’esforç.

Quan fem l’esforç?
Quan t’esforces?
Quan tens un motiu, quan tens un objectiu.
I a més a més el desitges, te’l fas teu i et compromets a assolir-lo.
Podem tenir un munt d’objectius, però tan sols podem assolir els objectius que ens proposem seriosament, val a dir, posem els mitjans necessaris pel seu assoliment.
En aquest sentit l’objectiu ve a ser una missió, disposar d’un sentit que em faci emprendre el camí.
Qui no s’ha formulat objectius? Per exemple que et vas proposar en tornar de vacances? Per exemple que creus que et proposaràs per any nou –ja queda poc!-?
Tots tenim una col·lecció de desitjos al calaix de les bones intencions.
Tanmateix tots tenim objectius assolits que ens fan sentir una enorme satisfacció.

Quina és la diferència entre uns i altres?
Això és el que demanem als nois i noies.
Ni més ni menys.
Un farragós camí de treball al que sovint no li troben cap sentit.
Fins i tot s’atreveixen a dir que no volen estudiar.

Però mai ningú admet que no vol progressar i millorar.
Mai ningú vol un futur negre i sense possibilitats.

Aquest és el filó de la motivació per engrescar-los que facin el seu projecte.

Cal parlar obertament dels objectius que ells desitgen, i ens trobarem ràpid (en els objectius).

Un apunt important: en aquest punt és molt i molt important poder parlar molt positivament, sempre en base a la realitat, una realitat el més amable possible i que resulti creïble.

Molts cops, en plena desesperació per la situació, perquè les coses no van i perquè ens preocupa molt i ens fa patir, podem fer comentaris molt desafortunats ja que desqualifiquen. Si la cantarella, que a nosaltres no ens ho sembla, però que sona com a ets un desastre, resulta molt complicat una visió positiva en aquest punt.

Això ens dona uns pista en el sentit proactiu: llençar afalacs, es a dir, cada cop que es mostri la capacitat dels nois i noies cal fer-ne un reconeixement. Si marquem els seus mèrits serà més fàcil que ells en preguin consciència i en puguin tirar de beta.

Si, reconèixer-los les coses que volem potenciar, per molt enfadats que estiguem. En aquest reconeixement estem marcant el territori d’una manera on es poden reconèixer com a capaços. És evident que millora l’autoimatge i per tant  l’autoestima. Això va més enllà, fins i tot, de la jugada dels estudis.

L’esdevenidor és una cosa que els (i ens) espanta. Unes paraules d’ànim arrelades a les coses del dia a dia conforme passen va creant un clima de seguretat i de fermesa. Enforteixen la nostra autoritat, engresquen la complicitat i omplen de coratge per fer l’esforç d’assolir-lo.

En aquestes edats és molt habitual el síndrome d’omnipotència: que quan s’hi posin s’ho treuen, que no els hi serà cap problema assolir els estudis. Amb les carbasses entren en crisi i es mouen de manera oscil·lant entre el temor i les desmesurades visions d’èxit.

Nosaltres hem de tenir un pla. I no ens n’hem de moure. No podem anar al vaivé de la  seva variabilitat. Ferms i segurs, i en la feina que tenim. Aquesta convicció –molt diferent a rigidesa estàtica- és determinant, vital i molt poderosa. Mai a curt termini. Mai amb preses. Mai aquí te pillo aquí te mato. La nostra partida és ampla, no ens hem de deixar arraconar.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Un magnífic comentari anònim que podria ser una mica de cadascú.

Aquesta entrada (post o article) és en relació al comentari que un anònim ens ha regalat. Fóra interessant que el llegíssiu primer perquè sempre val la pena, i segon perquè aniré referint-me a ell. Cal mirar a sota del post segon (sobreviure o viure plenament?) allà on diu comentaris i clicar per accedir-hi.

Ens hem endinsat  en els sentiments, sensacions i percepcions de la relació, dins la qual està l’educació. I ha sortit la burra brava. I el reguitzell de sentiments i emocions que com s’havia comentat anteriorment modulen els nostres comportaments i limiten la nostra capacitat.

Tots nosaltres ens hem sentit impotents quan l’adolescent que acompanyem es posa de cul (posició de guitza) i tomba qualsevol intenció, acostament, comentari o acció.

Ens sentim dolguts, incompresos, injustament tractats, impotents, ansiosos, cansats, frustrats, rabiosos, impotents...

Mala peça al teler!

Reflexionem (benvolguts sapiens sapiens), no hem de permetre que les emocions i la impotència esborrin la nostra capacitat de reflexió.

La reflexió ens porta a ampliar i aprofundir la visió del nou escenari.
Ens podem quedar en el paper del soldat que ha complert fil per randa amb les instruccions del General però li han partit el cap en dos. Cal, però, fer també el paper del General, analitzar la batalla i aprendre’n. I tenir-ho en compte per definir el nou camp de batalla i l’estratègia per la victòria final .

Permeteu-me la llicència bèl·lica, ho faig a tall instructiu i amb el joc semàntic de la situació com queda definida molts cops en el que és l’enfrontament (amb això es va iniciar el bloc).

El paper del General és un paper de planificació, proactiu, que pensa i marca l’estratègia: fixa uns objectius i els camins cap a la seva conquesta. Porta els recursos cap al millor lloc i evita  els espais febles on seria abatut amb facilitat.

Fem moltes coses, urgents i necessàries. No parem. La nostra productivitat és increïble.
Però quan de temps estem disposats a invertir en les coses realment importants?
Un tema com el que estem tractant, quantes estones ens prenem per la reflexió i l’acció proactiva?

Un adolescent està en un procés d’afirmació personal. En aquest procés intentarà desmarcar-se clarament dels pares. Es desmarcarà per poder sentir que és capaç de fer el que per si mateix decideix. L’adolescent es manté ferm de totes totes sense tremolar si ha d’arribar a l’enfrontament amb els pares.

Li va la seva pròpia identitat.

La visió de l’Adolescent en aquest punt segueix una llei simple: si faig cas dels pares no seré jo mateix sinó un nen petit depenent dels pares.
Marquen una línia que s’ha de respectar al milímetre si no volem el gran conflicte. Curiosament aquesta llei no s’aplica en el que els hi agrada, accepten tots els regals i coses que ells trien, hi estiguem els pares pel mig o no –també són sapiens sapiens-.
També passa que quan no tenen res a guanyar, les coses que pensen els pares solen entrar per se a la zona de qüestionable o “deixa d’interessar-me”.

La burra brava, doncs, no es deixa manegar per principi.
Això ens despista perquè moltes voltes apareixen com a burra mansa i ens sentim al cel.
I de cop i volta o d’un temps ençà apareix la burra brava.

Sempre cal cercar un perquè (encara que de vegades no el trobem no vol dir que no hi sigui).
La resposta sol ser: estàs vulnerant el meu status, estàs entrant en territori comanxe i t’afaitaré el cap!

Quan ens plantegem la creació d’un espai comú on poder compartir cal determinació.
És molt senzill que ens tombin les propostes fins i tot abans de formular-les. No es tracta de trobar una peça màgica. No sol ser una cosa concreta. El terreny de trobada on compartir sol ser un procés. Un camí ple de passos, i que ha de tenir una actitud ferma per part nostra (no hem de tenir en compte els milers de vegades que ens tomben si no és per aprendre a no ficar el nas on no toca o la manera de posar-lo sense perdre’l).

Hi ha moments de vaca mansa. És en aquests moments on avançarem més i millor i on cal fer mans i mànigues. D’aquesta manera hi haurà més moments d’aquests. Un aclariment: en el nou escenari de l’adolescència, els espais solen ser significativament més breus que a l’infància.

Però els moments bons mai anul·laran els moments de conflicte, que han d’existir per si, i que no ens han de fer tremolar. Separar el gra de la palla. Perquè no hi ha gra sense palla ni palla sense gra. Cal saber amb què ens quedem, saber on no podem entrar. Saber com entrar a cada moment.

A vegades hem d’entrar a “matar” prohibint o marcant un límit on no hem de transigir. Aleshores es portaran ben malament i ens ho retrauran. Cap problema, funció de pares. Les coses clares.

Però això és una de les jugades, no la partida. A la partida cal fer moltes jugades.

A voltes ens falten idees i tenim la sensació d’haver-ho provat tot. Potser per això compartir amb el grup de pares, aquest bloc, etc resulta estimulant i un acompanyament. Ningú té la recepta màgica, però tenim l’objectiu, i trobarem plegats (potser per això compres la burra) vies i camins que construeixin ponts que facin espais comuns.

Moltes vegades, al ser tan reactius, provem coses molt valides. Però caiem en la contingència que els adolescents ens plantegen i ens oblidem de les coses vàlides. I així els adolescents ens cremen tots els recursos.

En això no podem ser reactius. Passi el que passi no hem de perdre la posició, no hem d’abandonar les bones pràctiques. I aguantar i persistir, a mena de percutor que tard o d’hora va fent forat. Cal mantenir-se ferm i no perdre el compàs. Forma part de l’estratègia no canviar els objectius cada dos per tres i mantenir els camins que hi porten amb més tranquilitat, i avaluant-los després d’un cert temps.

No podem caure en la hiperactivitat que ens proposen. Hem de ser un far que suporta la calma i la pitjor tempesta. Hem de ser la pausa i l’estabilitat. Acabarem contaminant l’ambient i deixarem d’intoxicar-nos.

Podem tenir la sensació de pèrdua, i sol respondre a la realitat immediata. En això treballem, en tenir una estratègia i romandre-hi ferms. Ells també juguen a desestabilitzar-nos i nosaltres caiem en la seva trampa massa sovint.

Voler estar bé és un plantejament i mai una rendició sense condicions. Si no entren en el nostre joc hem de poder suportar que passen (aparentment) de nosaltres però amb la ma estesa. No hem d’anar com gossets sempre pidolant al darrera. Hem d’aguantar el xàfec d’una plantada. Però sense marxar ni canviant la posició. A la vora i estenent la ma.

És important no desesperar-se, atendre la pròpia limitació, compartir amb la parella i el propi grup d’iguals dels pares, i mai renunciar al que volem. Si persistim trobarem camins (per que EL CAMÍ no existeix).

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Sobreviure o viure plenament (almenys intentar-ho) amb l’adolescència dels fills. Passos pel nou escenari.

Ja estem en el canvi.
No es pot negociar, som on som.
Bé, sempre queda la possibilitat d’amagar el cap sota l’ala i sentir ploure com si no anés amb nosaltres. I vinga aguantar xàfecs!

No és només que ells canvien.
També passa que nosaltres hem de canviar.
Hem de canviar perquè els nostres fills ja no són nens.
(Ho sento, però algú ho havia de dir!)
I no podem parlar igual a un bebè, que a un nen petit, que a un jove o igual que a la gent gran.
És cert que no son ni joves ni petits, o més ben dit, hi ha moments que són molt joves (independents) i altres moments que sembla com si fos ahir i encara romanen a la infància. Certament això també ens despista.

Més endavant seguirem aprofundint en les conseqüències que aquests canvis provoquen dins nostre (i que estan a la base de les nostres reaccions i comportaments).
Ara tal com acomiadàvem el post anterior hem d’atrevir-nos: el canvi com la gran oportunitat de tenir una bona relació amb els fills i influir de manera decisiva en el seu desenvolupament.

Quan no ens adonem del canvi, o ens adonem i actuem com si fos una cosa dels fills que no ens afecta per res a nosaltres (pares) no podem fer res més que actuar de manera reactiva.
Reaccionem al que va passant. Ens convertim en espectadors d’una realitat, enfront la qual només ens queda patir, i reaccionar.
Poques coses són a la nostra ma, sense iniciativa, amb poc marge d’actuació.

Posades les coses en aquesta tessitura la relació sol transitar a la vora del conflicte. Els adolescents volen fer la seva amb els seus amics i no pas amb la família.
Conseqüència: cada dia compartim menys, si es que compartim alguna cosa, i per tant el procés de qualificar, felicitar, animar, donar suport, tant important en l’autoestima en aquesta edat queda en massa casos interromput o molt i molt afeblit.

Quan actuem reactius solem fer coses del conflicte i pel conflicte. I sovint falta l’aire a tots plegats! Quina trampa!
La trampa de no haver reconegut un nou escenari.

Queda clar que reconèixer el nou escenari ens pot (possibilitat) aportar molt, a nosaltres i als nostres fills adolescents.

Bé, tenim el nou escenari, i ara què?
Senzill i bàsic, primera pregunta: que vols viure?
Hem de pensar, imaginar i començar a concretar què és el que volem viure i compartir a casa plegats, amb els adolescents inclosos.
La vida serà el que vulguem, si no ens posem un objectiu que acompanyi el nou escenari no hi arribarem ni de casualitat. 
Senzill i bàsic: dissenya breus moments quotidians de tu a tu compartint menudes coses, sense rotllos ni sermons, gaudint del fet de ser (ser pare, ser mare, ser filla, ser fill) sense pretendre res més.
Senzill i bàsic: quins rituals hem d’impulsar a casa que fomenti el gust d’estar junts, sense més, sense segones, sense doble intenció, sense retenir.

Cal que donem valor al que aparentment no en te.
Però potser venim de fa temps de circular amb el pilot automàtic i no fer res a iniciativa nostra fóra de rutines.
Potser els pares hem de revaloritzar-nos.
Un darrer apunt del tercer post que vindrà aviat: hem de dir no quan hem de dir no. Però la vida no és només dir que no.
La vida, per ser bona, i més quan hi ha “nos”, cal que sigui acompanyada per instants i moments macos, intensos.
Sinó recordem que volíem quan desitjàvem tenir els fills...
Ei! I que el bon rotllet ha d’acompanyar-nos la resta de la vida...
Animeu-vos a fer algun comentari.

dimarts, 11 d’octubre del 2011

Adolescència, un canvi d'escenari que ens afecta

Un dels aspectes que més ens preocupa als pares són els enfrontaments amb els fills adolescents.
Quan comencem a parlar en el taller d’adolescència  i fem les presentacions es fa palès que l’escenari de les relacions canvia. Els comportaments i hàbits familiars i dels nostres nois i noies són més perifèrics. Les seves actituds més independents i desafiants.
El canvi no només és perque els nois, les noies, defensen el seu criteri amb més força i convicció (i sovint amb mala educació).


El canvi també ens afecta. Afecta el nostre rol com a pares. Afecta a la nostra posició respecte els fills. El nostre paper queda qüestionat. I això ens produeix moltes emocions. Pensem-hi.

Ens sentim molt incòmodes i frustrats al constatar que el sermonet no fa efecte (que les noies i nois el saben de memòria però ens entestem a repetir, doncs sol ser la nostra seguretat) i ens desesperem quan sentim, com quan prens un vol, que en plena acceleració perdem el contacte amb el terra. Quina vulnerabilitat. Quina incertesa...

Solem caure en la temptació de no reconèixer el canvi que s’està produint, de fet sempre els veiem més petits del que realment són (en temes –com per exemple “botellón”- en els que han de fer-se càrrec de les seves responsabilitats i no hi arribem per cobrir-les).
Enfront d’aquest canvi solem percebre un perill, el perill de no tenir les coses sota control (com si mai les haguessim tingut !).
I perpetuem l’esquema de la infància: “escolta atentament que la teva immaduresa no et deixa veure clar”.
Enfrontament segur.
Com nosaltres, els pares, solem posar-nos impossibles (al seus ulls) ells creieu que baixaran del burro? o en prenen dues tasses en comptes d’una?

Ens hem parat mai a pensar quina imatge transmetem als nostres fills, aquestes noies i nois que fan d’aprenents de grans, aprenent a conduir les seves responsabilitats?
Un pare que no confia, un pare que s’entesta, desautoritza, imposa, prohibeix, desprèn un aroma ben clar: “no es pot confiar en tu, no te’n sortiràs!”. I que provoca això? Una resposta visceral dels joves, poc racional, provocadora, autoafirmativa que a voltes suposar petar de cap al problema simplement per demostrar que se n’és capaç!

Perquè som tan reactius que sempre ens porten a l’hort i acabem com el rosari de l’aurora?
Si sabem que passarà, perquè no adoptem estratègies? Perquè no som proactius?
El dia de la marmota? Com a la pel.li, una i altra vegada igual? Almenys a la pel·lícula el protagonista anava avançant perque sabia el que passaria!

Aquesta dinàmica sol trencar les altres dinàmiques positives, sol paralitzar la nostra capacitat creativa i deixem de veure el canvi com la gran oportunitat de tenir una bona relació amb els fills i influir de manera decisiva en el seu desenvolupament.

Com?
Haureu de venir al taller, haureu de seguir llegint i aportant comentaris dubtes preguntes i desacords!
Abans de la propera sessió del dia 8 de novembre posarem un altre post amb pistes concretes...