Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 7 d’octubre del 2012

Ús, abús i addicció: les amistats perilloses


A l’anterior post (Recompensa fàcil, esforç mínim: un món “ideal”) veiem com s’ajunta les gana amb les ganes de menjar. Una mena de pólvora que un cop s’encén va depressa i fa de difícil control.

Perquè?

Hi ha un aprenentatge en viu i en directe. Ineludible. I cadascú fa el seu procés, pilota ell mateix, per moltes companyies que porti, o amb aquestes companyies!. Mou pedals, marxes i volant.

Aquesta situació és desitjable. És ara que aprenen a ser grans, a manegar-se i prendre decisions. A assumir conseqüències... Els pares hem d’estar disposats a permetre aquests processos. No fer-ho és estendre l’ombra de la desconfiança. L’intervencionisme a més de suposar un cop a l’autoestima dels nostres fills, sol generar un efecte rebot.

Quan ens hem de preocupar?
Hi ha tres nivells de perillositat potencial:
            1.-        Mòbil                          poc
            2.-        Facebook i internet     bastant
            3.-        Videojocs                   molt

No podem fer receptes universals, per sort som tan diversos i complexes que les explicacions linials i senzilles no solen quadrar. Cal contextualitzar.

Distingim elements

Son tres modalitats molt diferents ja que els comportaments que suposen cadascun pot desembocar en situacions ben dispars.

Una consideració important que cal fer és si hi ha esdeveniments estressants: separacions, morts malalties, abusos, canvis d’entorn…

Les tecnologies solen ser una vàlvula d’escapament molt fàcil, una via de fugida i desfogament de la tensió i del patiment. Allò que dèiem de solucions fàcils i senzilles…

Aquesta és una pista molt important. De fet podriem dir que la virulència és proporcional a la situació global que hi ha al darrera. Les coses, sabem, no apareixen perque si! És una invitació a intentar entendre la situació global.

Ben aviat… més pistes!

dissabte, 6 d’octubre del 2012

Recompensa fàcil, esforç mínim: un món “ideal”


Les noves tecnologies son ben diverses, evolucionen a ritme vertiginós incloent internet com a nexe de totes elles. Son immediates, i proporcionen accessibilitat i la interacció. Recompensa fàcil i immediata, esforç mínim.

Els adolescents són en una fase d’afirmació de la seva personalitat. I el seu referent i interès ja no són els pares, son el seu grup d’iguals. Les noves tecnologies permeten un accés ràpid i massiu a un món quasi infinit. Tots els companys, coneguts i saludats són a un cop de clic. Les llistes de contactes i d’amics s’engreixen molt fàcilment. Les xarxes, fins i tot et suggereixen als possibles amics, creuant els teus contactes.

Dit i fet. Molt fàcil.
Tant més fàcil que al carrer o a la plaça. És molt fàcil fer “amics”. Una sociabilitat virtual. Amb els seus pros i contres. S’obre la finestra al món, un món més atractiu ja que és més fàcil, més fantasiós, més irreal. Puc mostrar més el que vull semblar que el que sóc...

Hi ha una necessitat de contactar, connectar, saber, donar a conèixer, posicionar-se, estar al cas, quedar, tramar, compartir...
I apareix un mitjà on la necessitat es cobreix abastament. I el mitjà és golós, agradable i intens, tan fàcil i senzill! Tant de moda! Tant popular!

De nou una crisi. De nou una oportunitat de créixer.

diumenge, 30 de setembre del 2012

Addictes? Tecnologies que obsessionen!!!

Benvinguts al nou curs!
Tot avança i tot evoluciona i nosaltres també! O ens quedarem endarrere?

El taller pren un nou format, trimestral; veurem si és més útil.

Ara per ara sembla que un mòbil amb connexió a internet on s'accedeix de manera immediata a la xarxa resulta un element imprescindible i una demanda important per part dels nois i noies. El Facebook avui (no sabem demà quin producte serà) és una extensió imprescindible per situar-te al món. Comptabilitzeu els "amics" que tenen els vostres fills i al·lucinareu!

Aquesta eina te un èxit aclaparador perquè connecta el grup d'iguals, qüestió primordial en aquesta edat. Qüestió quasi de vida o mort. I en ser tan senzilla i immediata, i amplia, els capta l'atenció d'una manera que pot arribar a ser molt exagerada i a voltes problemàtica. Si no es te un mòbil amb aquesta connexió disposen de l'ordinador amb connexió a internet.

Ja ho tenim:  sóc al món, em veuen i veig el món. I interactuo amb el món. Que més vull? Que més necessito? i es comencen a establir dinàmiques que poden ser ben obsessives  addictives amb conseqüències importants en la comunicació familiar, en el treball i rendiment...

Amb els nois, solen ser sempre nois, hi ha un altre aspecte que pren dimensions importants: els jocs, cada cop més els jocs en línia (i no us dic quan connecten amb amics de fusos horaris distints als nostres...). Una emoció desbordant, es van embadalint de manera increïble fins a caure en un pou del qual no sempre s'aconsegueix sortir prou airosament...

Normalment aquestes actituds i comportaments obeeixen a una manera de viure la vida i solen reflectir una manera d'enfrontar-se amb les dificultats que suposa créixer (el meravellós món de les responsabilitats...).

En parlem. Suposo que no cal tenir un problema, que sempre podem prevenir-lo i avançar-nos-hi. Les dificultats que solen aparèixer, no cal que siguin temes greus, posen en joc unes situacions molt capdals que defineixen moltes coses del procés relacional i del procés de desenvolupament dels nois i noies. Un bon anàlisi ens permetrà desplegar com a pares un seguit de coses que ajudaran de manera decisiva els nostres fills i el seu procés de creixement...

Anirem explicant també per aqui... per cert: com més comentaris i aportacions major aprofundiment podrem fer tots





dimecres, 22 de febrer del 2012

No es tracta de fer volar coloms! (segona part de la fermesa)

Mantenir un no és un disgust. Pels nois i per nosaltres. Al llarg de la història podrem veure la quantitat de vegades que hem regatejat el no amb mil i una excuses i pretextos.


Ens centrem en la sèrie sobre aconseguir o facilitar el treball dels nostres fills. Recordeu que varem assenyalar unes
Pistes:                 1.- Objectiu           2.- Pla de treball  3.- Privilegis a canvi de mínims (desenvolupades anteriorment)
 4.- Fermesa (desenvolupem avui)  
 5.- Espai comú positiu (desenvoluparem properament)

Recapitulem l’anterior post sobre la fermesa:
Si mirem i tenim en compte molts aspectes podrem tenir en actiu els positius, i amb els positius és més fàcil abordar els negatius: “Caiem fàcilment en la focalització en el problema i oblidem les coses positives que es releguen a la perifèria o directament en l’oblit”.
La incomoditat per les coses negatives pot arribar a ser insuportable i llença per la borda tota la resta de coses positives.
Els compromisos es fan sobre aspectes que son complicats i amb un potencial de fracàs important.
Tres elements que ens poden ajudar: els aspectes positius, la predictibilitat de les dificultats i “l’esportivitat”.
Tenim dret a naufragar! Que som persones!
Una de les bases de tot és l’autoestima.
La predictibilitat de les dificultats ha de ser un estímul: posicionar-nos [aquí espero –encara- l’allau de propostes i exemples per enriquir-nos mútuament!]

Dir que no és també una escola de vida. La capacitat de dir que no obre un escenari on és possible aprendre a administrar la possibilitat de poder tolerar la frustració. Les situacions a les quals ens sotmeten les vivències ens aboquen a voltes a la frustració. Per exemple, estem parlant de la feina dels nois i noies. Posar-se a fer feina omple perquè connecta amb els objectius de millora i ens acosta a l’assoliment dels objectius de creixement. Però, alhora, ens frustra. Perquè, per exemple, no poden estar connectats al Facebook, a la màquina, al  what’s up de torn o al carrer amb els companys passant-la bé.

La capacitat de tolerar la frustració és imprescindible, sinó la força de la satisfacció immediata és la que regeix el comportament. Estudiar és comprar opcions de futur. El resultat és llunyà, massa llunyà en massa casos on la capacitat de mantenir el “tirón” és menuda perquè no es te gaire capacitat de suportar el no.

A voltes els pares acabem d’arrodonir el cercle. Ens costa veure, viure i aguantar el patiment o bé les seves conseqüències. Els nostres fills, sapiens - sapiens, se la saben ben llarga i tenen mil i una tàctiques de desactivació, totes elles passen sovint per la trama emocional, que és la millor manera de fer-nos ballar.

Aquí paguem el preu de la història. Ben sovint no hem fet créixer amb aquest patró i ara que el necessitem l’hem de construir de cop i volta. I, es clar, costa molt més. I un enfrontament amb un adolescent te la seva molla! I si no hem torejat la vaqueta, posar-nos davant d’un Miura...

Però mai és tard si les coses van pel camí que decidim. Res no ens ho impedeix!

A més, no sabeu que som un centre de recursos quasi il·limitat? També som sapiens – sapiens, i més diables (per experiència!!!). Hi ha moments a la vida on cal posar tota la cansalada a la graella i anar a fons.

Administrar el no porta com a conseqüència el no quedar-nos instal·lats en una escalada de prohibició – desafiament. Perill!!!
Si amb una ma administrem el no, amb l’altra hem d’administrar: el lideratge! Cal un paper actiu i proper, molt qualificador, propositiu, càlid, fresc, animós, realista, optimista, que amplii la visió, que recuperi l’autoestima.

És molt important que les piles dels nois estiguin carregades. Ells es procuren el que volen i aprenen a fer la seva vida i prenen les seves decisions. Ok. Però en aquest procés omplir les piles vol dir qualificar-los, enfortir la seva autoestima i autoimatge. Si estan forts podran tirar de beta del que els ajuda a créixer. Se sentiran amb forces. Aquesta és la clau. SI em veig bé podré afrontar els reptes tant diferent que si no m’ho crec...

No es tracta de fer volar coloms! És fàcil. Molt senzill. Es tracta de ser un mirall de la infinitat de coses bones que hi ha! I recorda, que no les vegis NO vol dir que no hi siguin.

Bona cuina!!!

diumenge, 29 de gener del 2012

Mantenir el rumb... tot movent el timó! (primera part de la fermesa)

Gestionar el dia a dia, amb pactes sobre el pla de treball administrant els privilegis o incentius no és gens senzill. No hi ha pilot automàtic. Són més llestos que la fam!!! I els pares... amb tanta feina, amb tantes preocupacions, amb ganes d’estar bé... Tot un còctel!



Ens centrem en la sèrie sobre aconseguir o facilitar el treball dels nostres fills. Recordeu que varem assenyalar unes

Pistes:                 1.- Objectiu           2.- Pla de treball  3.- Privilegis a canvi de mínims (desenvolupades anteriorment)

 4.- Fermesa (desenvolupem avui)  

 5.- Espai comú positiu (desenvoluparem properament)



Normalment les coses no són planes, uniformes, la realitat sol ser molt complexa. Cal saber fer la tria i no tirar pel dret. Normalment hi ha molts aspectes a considerar. Si mirem i tenim en compte molts aspectes podrem tenir en actiu els positius, i amb els positius és més fàcil abordar els negatius.



La realitat, complexa com és, es pot mirar des de moltes òptiques.

I el perill es la síndrome de la pedra a la sabata. És aquella incomoditat que pot arribar a ser insuportable i que llença per la borda tota la resta de coses positives. Pots estar molt bé, però si t’entra una pedra a la sabata et pot empipar i destorbar de mala manera. Fins a perdre la posició.



Les dificultats, com pot ser l’ incompliment dels compromisos, pot ser aquesta pedra. Avís als navegants: justament perquè hem establert uns compromisos, pactes o subratllat aspectes a potenciar és precisament perquè aquests aspectes son complicats i amb un potencial de fracàs important. Normalment no per dir una cosa aquesta es compleix fàcilment. Això ho “patim” nosaltres mateixos en carn pròpia d’una quants compromisos personals (oi que no sóc l’únic al que li passa?).



Hi ha almenys tres elements que ens poden ajudar de manera decisiva si els aprenem a gestionar: els aspectes positius, la predictibilitat de les dificultats i “l’esportivitat”.



Els aspectes positius solen quedar enterrats i sense valor quan s’instal·la un clima de conflicte. La dinàmica negativa, el cercle viciós sol ser molt fàcil. Caiem fàcilment en la focalització en el problema i oblidem les coses positives que es releguen a la perifèria o directament en l’oblit. I quin és el missatge que aleshores donem? A voltes col·laborem decisivament a treure valor. Si, el contrari d’aportar valor afegit! Mal negoci companys!



Les emocions ens solen arrossegar com l’embat de les onades. Cap problema, tenim dret a naufragar! Que som persones! (quin bon exemple, oi?, podem caure ja que és llei de vida, però el mèrit està en aixecar-se!) Eps! Això també deu servir pels nostres fills quan les coses van maldades... Tal volta, ja en calma, el cap ens refà el rumb.



El rumb és el reconeixement del que sigui possible (moltes més coses de les que a voltes veiem, perquè anem tant de bufa i a preu fet que no dediquem l’estoneta a mirar-ho amb perspectiva i a posicionar-nos en aquesta). Una de les bases de tot és l’autoestima. I anar sempre a la brega correm el risc d’anar en el sentit contrari... Podem donar cops de timó, però aquest és el rumb important.



La predictibilitat de les dificultats ha de ser un estímul, no tant per fer el que no ens toca (els toca a ells) sinó en posicionar-nos [aquí espero una allau de propostes i exemples per enriquir-nos mútuament!] per no abandonar el cercle virtuós.



En el proper post, que espero no tornar a tardar tant, seguirem la fermesa (dir que no i mantenir-ho; animar i liderar...)