Aquesta entrada (post o article) és en relació al comentari que un anònim ens ha regalat. Fóra interessant que el llegíssiu primer perquè sempre val la pena, i segon perquè aniré referint-me a ell. Cal mirar a sota del post segon (sobreviure o viure plenament?) allà on diu comentaris i clicar per accedir-hi.
Ens hem endinsat en els sentiments, sensacions i percepcions de la relació, dins la qual està l’educació. I ha sortit la burra brava. I el reguitzell de sentiments i emocions que com s’havia comentat anteriorment modulen els nostres comportaments i limiten la nostra capacitat.
Tots nosaltres ens hem sentit impotents quan l’adolescent que acompanyem es posa de cul (posició de guitza) i tomba qualsevol intenció, acostament, comentari o acció.
Ens sentim dolguts, incompresos, injustament tractats, impotents, ansiosos, cansats, frustrats, rabiosos, impotents...
Mala peça al teler!
Reflexionem (benvolguts sapiens sapiens), no hem de permetre que les emocions i la impotència esborrin la nostra capacitat de reflexió.
La reflexió ens porta a ampliar i aprofundir la visió del nou escenari.
Ens podem quedar en el paper del soldat que ha complert fil per randa amb les instruccions del General però li han partit el cap en dos. Cal, però, fer també el paper del General, analitzar la batalla i aprendre’n. I tenir-ho en compte per definir el nou camp de batalla i l’estratègia per la victòria final .
Permeteu-me la llicència bèl·lica, ho faig a tall instructiu i amb el joc semàntic de la situació com queda definida molts cops en el que és l’enfrontament (amb això es va iniciar el bloc).
El paper del General és un paper de planificació, proactiu, que pensa i marca l’estratègia: fixa uns objectius i els camins cap a la seva conquesta. Porta els recursos cap al millor lloc i evita els espais febles on seria abatut amb facilitat.
Fem moltes coses, urgents i necessàries. No parem. La nostra productivitat és increïble.
Però quan de temps estem disposats a invertir en les coses realment importants?
Un tema com el que estem tractant, quantes estones ens prenem per la reflexió i l’acció proactiva?
Un adolescent està en un procés d’afirmació personal. En aquest procés intentarà desmarcar-se clarament dels pares. Es desmarcarà per poder sentir que és capaç de fer el que per si mateix decideix. L’adolescent es manté ferm de totes totes sense tremolar si ha d’arribar a l’enfrontament amb els pares.
Li va la seva pròpia identitat.
La visió de l’Adolescent en aquest punt segueix una llei simple: si faig cas dels pares no seré jo mateix sinó un nen petit depenent dels pares.
Marquen una línia que s’ha de respectar al milímetre si no volem el gran conflicte. Curiosament aquesta llei no s’aplica en el que els hi agrada, accepten tots els regals i coses que ells trien, hi estiguem els pares pel mig o no –també són sapiens sapiens-.
També passa que quan no tenen res a guanyar, les coses que pensen els pares solen entrar per se a la zona de qüestionable o “deixa d’interessar-me”.
La burra brava, doncs, no es deixa manegar per principi.
Això ens despista perquè moltes voltes apareixen com a burra mansa i ens sentim al cel.
I de cop i volta o d’un temps ençà apareix la burra brava.
Sempre cal cercar un perquè (encara que de vegades no el trobem no vol dir que no hi sigui).
La resposta sol ser: estàs vulnerant el meu status, estàs entrant en territori comanxe i t’afaitaré el cap!
Quan ens plantegem la creació d’un espai comú on poder compartir cal determinació.
És molt senzill que ens tombin les propostes fins i tot abans de formular-les. No es tracta de trobar una peça màgica. No sol ser una cosa concreta. El terreny de trobada on compartir sol ser un procés. Un camí ple de passos, i que ha de tenir una actitud ferma per part nostra (no hem de tenir en compte els milers de vegades que ens tomben si no és per aprendre a no ficar el nas on no toca o la manera de posar-lo sense perdre’l).
Hi ha moments de vaca mansa. És en aquests moments on avançarem més i millor i on cal fer mans i mànigues. D’aquesta manera hi haurà més moments d’aquests. Un aclariment: en el nou escenari de l’adolescència, els espais solen ser significativament més breus que a l’infància.
Però els moments bons mai anul·laran els moments de conflicte, que han d’existir per si, i que no ens han de fer tremolar. Separar el gra de la palla. Perquè no hi ha gra sense palla ni palla sense gra. Cal saber amb què ens quedem, saber on no podem entrar. Saber com entrar a cada moment.
A vegades hem d’entrar a “matar” prohibint o marcant un límit on no hem de transigir. Aleshores es portaran ben malament i ens ho retrauran. Cap problema, funció de pares. Les coses clares.
Però això és una de les jugades, no la partida. A la partida cal fer moltes jugades.
A voltes ens falten idees i tenim la sensació d’haver-ho provat tot. Potser per això compartir amb el grup de pares, aquest bloc, etc resulta estimulant i un acompanyament. Ningú té la recepta màgica, però tenim l’objectiu, i trobarem plegats (potser per això compres la burra) vies i camins que construeixin ponts que facin espais comuns.
Moltes vegades, al ser tan reactius, provem coses molt valides. Però caiem en la contingència que els adolescents ens plantegen i ens oblidem de les coses vàlides. I així els adolescents ens cremen tots els recursos.
En això no podem ser reactius. Passi el que passi no hem de perdre la posició, no hem d’abandonar les bones pràctiques. I aguantar i persistir, a mena de percutor que tard o d’hora va fent forat. Cal mantenir-se ferm i no perdre el compàs. Forma part de l’estratègia no canviar els objectius cada dos per tres i mantenir els camins que hi porten amb més tranquilitat, i avaluant-los després d’un cert temps.
No podem caure en la hiperactivitat que ens proposen. Hem de ser un far que suporta la calma i la pitjor tempesta. Hem de ser la pausa i l’estabilitat. Acabarem contaminant l’ambient i deixarem d’intoxicar-nos.
Podem tenir la sensació de pèrdua, i sol respondre a la realitat immediata. En això treballem, en tenir una estratègia i romandre-hi ferms. Ells també juguen a desestabilitzar-nos i nosaltres caiem en la seva trampa massa sovint.
Voler estar bé és un plantejament i mai una rendició sense condicions. Si no entren en el nostre joc hem de poder suportar que passen (aparentment) de nosaltres però amb la ma estesa. No hem d’anar com gossets sempre pidolant al darrera. Hem d’aguantar el xàfec d’una plantada. Però sense marxar ni canviant la posició. A la vora i estenent la ma.
És important no desesperar-se, atendre la pròpia limitació, compartir amb la parella i el propi grup d’iguals dels pares, i mai renunciar al que volem. Si persistim trobarem camins (per que EL CAMÍ no existeix).
