Enamoraments que maten (el circ! o els intents desesperats per una guia de supervivència impossible)

La Berta va anar a prendre el cafè amb la Pili i la Lola, volia explicar les seves “aventures” (tot buscant suport). Però quan va veure la cara de la Pili se li va oblidar el seu tema de seguida.

La Pili estava explicant com la seva filla estava fascinada amb un noi, un noi gamberret, rebel, que havia deixat els estudis, que no feia res de profit, ple de tatuatges, cremant benzina amb la moto tot el dia amunt i avall. La Lola el va definir com “Malote” / “Bad boy”.

Fascinació pel “Malote” / “Bad boy”. Rendida al seus encants...

La Pili va comentar:

-         Si estem dient que parlar amb un adolescent, en el sentit de poder tenir un diàleg “profitós” és molt complicat, si l’enamorament apareix... això ja és més complicat i inaccessible que la física quàntica...

A la Lola li feia gràcia, ens va comentar com enyorava aquells enamoraments tant sonats a l’adolescència on el món de l’amor fabulós i fascinant donava un sentit nou i únic, preciós i meravellós, on les entranyes es regiren i el cor batega amb tanta intensitat, on les llums emplenen i narcotitzen... En deia la segona experiència sideral (entenent el fet de gestar, parir i criar un bebé era la primera experiència sideral....)

Vaig sentir per l’expressió tensa que colapsava la Pili que no li feia gens de gràcia la situació. La Pili no es va estar de dir com si rectifiqués la Lola:

Pili      - Es veu molt maco des de fora, oi? Doncs ja m’explicaràs, perque ahir no va anar a classe i els llibres ja els podria regalar a la biblioteca... i no li diguis res del Sergi...

Lola   - Des de fora es veu preciós! per la teva filla i pel que li suposa. Però també es veu horrorós per tu- Però no feia broma, simplement estava dibuixant el drac al que t’enfrontes, aquest és el drac que devora la teva filla. I no hi ha Sant Jordi. Sant Jordi és el drac!

Berta – SI la empatia és l’entrada, haurem d’anar per la via... preciosa!

Pili     – Us heu begut l’enteniment?

Berta – Tu mateixa em deies que el camí és la empatia...

Lola   – Sabem que prohibir el que provoca és la rebel·lió, i el descontrol... En canvi si et situes en la empatia i li parles de l’amor, de la fascinació, de l’aventura d’estimar, potser parleu de coses que no les heu parlat més explícitament. I ho deia abans, l’enamorament és fabulós a més d’irracional i per tant serà bo senyalitzar el camí. Tan sols des de la complicitat podrem inocular els valors i les línies vermelles...

Res no és el que sembla... (afrontant contratemps)

Finalment va haver la festa aquella nit a La Molinada. Uf! No va anar gaire bé. De fet va anar malament.

Va arribar bastant més tard de la hora pactada i el van haver d’acompanyar...

Son fill, hores d’ara encara no ha badat boca, no diu res. Es posa fet una fúria i no permet parlar del tema...

Es va passar la nit plorant de ràbia,

Ràbia perquè les seves esperances s’havien esfumat massa ràpid;

Ràbia perquè tenia raó!

Ràbia perquè volia tenir confiança encara

Ràbia perquè era complicat, difícil, impossible?

Ràbia per sentir-se tan sola

Ràbia per sentir-se tan insegura

Ràbia per sentir tanta incertesa.

Que podia fer?

Com el Paco. Deixa fer que ja madurarà i es posarà a to.

Com la Berta de sempre. Demanar mil raons i prohibir del tot en molt temps

Com la Pili. Confiança cega, determinació, consells i possibilitats

Com la Lola. Xerrar, xerrar, xerrar, xerrar...

Com el Jan. Comprendre, entendre, campadir, repetir fins que surti del tot...

Com el Dani. Descarregar una bronca enorme i no deixar de tirar bombes per tal d’espavilar-lo

Que funcionaria? per on començar?

Havia passat l’onada, i si era al mateix lloc... però ben xopa!

Va recordar que la seva amiga li havia dir que en un dels tallers les van avisar clarament: l’aventura d’educar és de llarg recorregut; i no ens hem d’entestar en guanyar batalles, simplement cal tenir uns bons objectius i gaudir de les coses bones... i aprendre de les que no ens agraden, que no en diem fracàs, sinó fabulosos aprenentatges!!!

La por és com una gran onada... (Domesticar la por i fer confiança,plegats...)

La Berta se’n va anar a dormir ben contenta, havien pogut parlar i es va adonar que era més possible del que semblava. Anava donat tombs al coixí i li venien flaixos:

*****  Tenia tan clar que seria impossible que mai 

vaig encertar la manera per fer-ho possible *****

 !!!!!!! I si la lia? se sent tant segur! 

i sempre diu “jo controlo”... !!!!!!!!!!!

***** Parlar amb les amigues em va ajudar tant!, 

em va donar perspectiva i seguretat *****

 !!!!!  Uf! no se si no m’estic embolicant...

 si no se’n surt... 

em sento mala mare, em toca protegir-lo !!!!!!

*****Parlar amb les amigues em va aclarir les idees, 

vaig poder traçar un pla clar, 

i això em va donar  confiança i força;

A més ara hem fet un pacte, i ell s’ha compromés ***

!!!!!!! I te’n fies?, que no el coneixes prou???

t’ho perdonaràs si li passa alguna cosa?  !!!!!!!

***** Vull que es faci gran, que creixi,

i he de començar a donar corda algun dia,

no pot tardar a aprendre per ell mateix******

 !!!!!!!! Segura? !!!!!!!!!!!!!!!!!!

****** Segura no, però amb ganes,

o li dono força o n’hi trec, no hi ha terme mig!

Em cal ser valenta, i ho vull.********

!!!!!! I quan arribin els PROBLEMES????!!!!!!

****Simplement ens en sortirem , perquè farem pinya,

 perquè sabrà afrontar les coses i jo seré 

al costat per animar-lo, donar-li suport....************

Anava sentint que s’havia enfrontat al pànic i aquest s’havia domesticat una mica, li feia por, una mica més que respecte. Però va sentir com el seu convenciment i la manera de plantejar i pactar la situació l’animava molt  a afrontar-ho.

Que ja havia donat el primer pas, i se’n sentia més satisfeta que temorosa.

Potser no era tan complicat, o potser si que ho era .

Que els temors són com una gran onada, t’amenacen, t’espantes, restes ferma... i l'onada passa i t'enlaira.... i simplement se n’ha anat i et quedes allà, ferma i supercontenta al teu lloc; tan satisfeta d’anar endavant i de no recular per por...

Recepta per confitar confiança: bon profit!

La Berta va arribar a casa, els fills estaven encara entrenant a la zona esportiva, i  amb el pilot automàtic es va posar a preparar el sopar mentre anava pensant la manera d’encarar l’imminent concert a La Molinada del seu fill gran, com si fos una recepta:

Ingredients:

-          Una peça de pacte de bon pes

-          Dues dotzenes de confiança,

o        demaneu a la botiguera que us en tregui la closca perquè ha de poder sortir molt fluïda

o        millor si és bruna perquè és la que fa créixer, dóna seguretat i convenciment.

-          Una lliura de confiança

-          Una lliura d’il·lusió

-          Una carcassa de positivitat, somriure ample i to vigorós

-          Una mirada franca, clara i mirant els ulls

-          Tres cullerades de gosadia

-          Un pessic de follia

La preparació i la maceració:

Agafeu el pacte, separeu-lo en trossos:

-          Tu hi ets: se que et fa una il·lusió enorme, l’esperes, t’ho passaràs genial i estaràs amb els amics

-          Jo hi sóc: ja saps que a mi em fa molt pal, perquè em fan por massa coses, que no et controlis del tot i que altres et puguin...

-          Confiança: Se que tu pots anar de festa, passar-t’ho molt bé i no liar-la ni embolicar-te

-          Convenciment: Se que estàs creixent i malgrat et costin algunes coses en aquestes altres (a,b,c...) te’n surt de meravella i em sento orgullosa de tu; Tinc clar que confio en tu, i vull que hi vagis amb condicions

-          Participació: Com creus que hem de pactar les condicions

-          Condicions: Jo poso aquestes condicions: horari + consum responsable: no més de dos

-          Despreniment: Has de ser tu, ho has de fer a la teva manera, estàs creixent i n’has d’aprendre.

-          Brindis: Si hi ha autocontrol hi haurà més confiança, te l’aniràs guanyant ràpidament si avancem pel camí del pacte.

El deixeu madurar una estona.

Cal ser molt curosos: si és poc temps no estarà prou tendre, si és massa temps es desfà massa i perd consistència

Un cop macerat se li treu curosament amb una cullereta les llànties de por, inseguretat i incertesa.

Cocció:

Aquest confit te una clau: que hi hagi molt poca temperatura al forn, perquè sinó es crema i dona molt mal gust. El cal coure a baixa temperatura, sense pressa.

-          Hola mare (Ton i Mireia)

-          Hola campions,  ho heu passat bé? (Berta)

-          Si mare (Ton)

-          Pareu taula, que avui soparem tranquils i a gust, i parlarem de la festa del cap de setmana (Berta)

Bon profit!

Quan els fills diuen “jo controlo”, a mi em... (iniciar el periple del terror a la confiança...)

...del terror cap a la confiança...

La Berta va sortir de la cafeteria animada i contenta –tenia pautes-, temorosa –havia de transmetre una confiança que tenia amenaçada per la por-.  Va anar a la peixateria a buscar una mica de llucet per sopar i allà es va trobar al Paco –el peixater- que despatxava al Jan –el perruquer-, i estaven de xarreta

-          No crec que n’hi hagi per tant (Paco)

-          Home, pensa que pateixen de debó (Jan)

-          Un patir inútil (Paco)

-          Un patiment, per molt inútil que sigui, no t’estalvia passar-ho molt malament i a més et subjecta com no vols (Jan)

-          SI que esteu seriosos! (Berta)

-          Es que el Jan em comenta que avui a la perruqueria el tema anava del concert d’aquest divendres al Parc de La Molinada i com n’estan d’intranquil·les moltes mares.

-          Ni que ho diguis! (Berta) Jo en sóc un exemple. No us imagineu com reacciono quan el meu fill m’ha dit que ell controla, que n’estigui tranquil·la, que si no confio en ell, que ell ja sap de que va tot això...

-          Ja ho deia al Jan, un patir inútil...(Paco)

-          No vols dir que t’ho agafes una mica a la lleugera...(Jan)

-          Sóc pràctic, que hi guanyo patint si no puc fer res? Li puc donar mil sermons –que ja els hi he donat- i acaba fent el que vol...(Paco)

-          Doncs a mi no se si m’agradaria tenir aquesta actitud (Berta)

-          Que vols dir? (Jan)

-          Que sembla que passi del que li pugui passar al seu fill (Berta)

-          Dona, que no és això, és simplement no ficar-se on  no te’n sortiràs (Paco)

-          Mentre el “nano” sàpiga que no s’hi val tot i que ha d’aprendre a comportar-se i no abusar... (Jan)

-          Sí, sí, però a mi el patiment –que a voltes reconec que em terroritza- no me’l treu ningú (Berta)

-          Mala peça al teler, noia! (Paco)

-          El que està clar és que per molt que vegis els perills potencials, qui ha de conduir la seva vida és el teu fill, i n’ha d’aprendre. I des de la desconfiança no es construeix gaire assenyadament...(Jan)

-          O sigui, passar de la por a la confiança! i qui m’explica com? 

Jo controlo!

Jo controlo!

Va ser la proclama de la meva filla.
I ells tan contenta i decidida. Segura. Omnipotent...
I jo... ben menuda, tement aquest període de "pràctiques" on temo les trompades i pateixo pels perills... Uffff! les emocions... em costa més subjectar-les, que a la meva filla. Sovint, quan me n'adono, ja he actuat instintivament (protectora...)... i es lia...


Avui dimarts dia 11 de novembre

SESSIÓ del taller d'adolescència per mares i pares
a les 21.30 h
A la Rambla Pau Casals 6 (Serveis Socials)
Ajuntament de Pallejà.

Properament posts sobre "jo controlo".

La comunicació potent i positiva connecta dues parts

(Seguim a la cafeteria –s’hi està bé (!)- 

-          Caram! (Berta) em poseu dels nervis: he de poder escoltar i per tant no anar només “ a pinyó” del que vull dir, cal que no el tracti com un nen petit que no sap manegar-se a la vida i no fer-lo sentir ni incapaç , ni poca cosa ni sapastre. Però sabeu que jo necessito dir-li les coses. M’esteu dient que m’hi he de rendir i riure les gracietes?

-          No del tot (Pili), diríem que el que hem comentat són maniobres per poder sintonitzar la freqüència, estar en un nivell i clima d’enteniment.

-          Suposo que per a dir el que em cal dir! (Berta)

-          I tant! (Lola) mai hem de dimitir de mares ni de pares. Però en aquestes edats les coses s’han tornat més complexes, i certament ens cal canviar la posició. Hem de començar a reconèixer que davant tenim el nostre fill que s’està fent gran i que sent i viu les coses ben diferent que quan era un crio.

-          Doncs ja em direu com! (Berta)

-          D’una banda has de dir clarament el que passa, i has de donar la teva opinió, però donant-li la responsabilitat(Lola)

-          Com es fa?, Posa’m un exemple, claret claret (Berta)

o        Se que fa temps que dius que vols anar al concert de divendres, i se que et fa molta il·lusió i que et ve molt de gust.

o        A mi, la veritat és que m’espanta una mica, els teus amics es col·loquen força amb les birres i els porros i a mi no em fa ni mica de gràcia

o        Se que per a tu aquestes coses no són gens important i formen part de la festa

o        Crec que hauríem de fer un pacte en el sentit de que controlaràs i arribaràs a una hora prudent, que no aviat, a casa i en condicions.

o        Tinc molt clar que n’ets capaç i confio plenament amb tu

o        Tanmateix tinc clar que t’has fet gran i que te n’has de sortir tu, i per molt que et digui les coses, les coses ja les saps i el més important és que se que tu tens clars els valors i que en penses de tot plegat.

o        Saps que pots comptar amb mi si ho necessites.

o        Com ho planteges tu?

-          És un exemple (Pili), a cada cas ha d’haver la contextualització

-          Uffffff (Berta), i que se’n sortirà??????

Construir espais de comunicació (afavorir moments)

La Pili es troba a la Berta i a la Lola parlant

-          Hola Pili!, vols fer el cafè amb nosaltres?

-          I tant –va dir la Pili- us veig a les dues amb cara d’espurnes, quina en porteu de cap?

-          Intento fer veure a la Berta que més enllà d’estar entestada en parlar amb el fill per arribar al tema que a ella li interessa, és tant o més important acostar-s’hi per la banda del que els interessa a ells.

-          Dona! això si que em passa a mi! –va esclatar la Berta- si li segueixo el seu joc tot va bé fins que arribem als meus temes.

-          Tens la solució al davant, Berta –digué la Pili- si que et pots comunicar amb el teu fill, però potser trenques la comunicació perquè tens tan clares les coses, les amenaces, els errors o perills que poden rondar al teu fill que poses el cassette.  

-          I allà es trenca, i el teu fill et veu a venir i es tanca. Saps perquè? (Lola)

-          Perquè? (Berta)

-          Potser perquè en el fons els segueixes tractant com un nen petit (Pili) com sempre

-          No li deixes fer les coses per ell mateix i valorar-lo (Lola)

-          Ei! (Berta) que jo el valoro!

-          Me n’adono que massa vegades em costa (Lola) de no fer de mama, i el que per a mi és una protecció entenc que per a ell és una desqualificació.

-          Certament (Pili) vaig amb peus de plom per no perdre la postura d’entendre com senta al meu fill el que li dic, és la clau per a que no es tanqui.

-          Vist així (Berta) entenc que ell vegi que no confio, que no li dono confiança, ni seguretat...

-          Aleshores, com els podem ajudar a ser responsables, a conduir-se per la vida?

Generar espais (comença per aprendre a escoltar)

La Berta es va deixar caure per la cafeteria, sabia que trobaria a la Lola fent el seu cafè amb llet.

-          Hola Lola, com va?

-          Seu, Berta, que fa temps que no ens veiem amb calma

-          Un cafè per a mi –va demanar-. Doncs si, fa temps, aquest no parar m’atabala.

-          A mi m’agrada venir aquí. Una estona on canvio el xip, tracto de desconnectar-me un moment i em va bé, sola una estona rumiant o fent-la petar. El món segueix girant i jo em quedo millor.

-          Tant de bo em resultés tan senzill parlar amb el meu fill. Necessito arribar-li però em refusa, no em deixa. O és ben lluny del que m’interessa.

-          D’això es tracta, Berta, de connectar.

-          I si no vol?

-          I tant que vol!

-          Et dic que no, que no hi ha manera.

-          Hi ha manera.

-          Crec que no m’entens

-          Ho veus? Vas tant a la teva que ets poc capaç d’escoltar, de posar-te al costat. Ni te n’adones que ja li tornes a dir el que no pares de dir. Potser és això el que no interessa al teu fill.

-          Veus com no és possible! Tu mateixa ho reconeixes!

-          Berta, és el com, és l’actitud, és la manera, el plantejament.

-          Ai Lola, que complicat...

-          A voltes ho fem complicat els pares, que anem a pinyó. Si no donem un espai, que en podem esperar?

(Molt interessant: algunes persones ja aporten comentaris molt interessants, no dubteu a fer els vostres;  us prego que valoreu els posts (REACCIONS) per tenir més pistes. Mil i una gràcies!!!)

No hi ha fill resistent, sinó mare o pare maldestre...(No hi ha res a fer?)

La Berta no acabava de fer net. Ella sabia ben bé el que volia aconseguir amb el seu fill, simplement xerrar. Però sabia –PATIA- que no ho aconseguia.

A més les coses sempre empitjoraven si insistia. Fix, matemàtic i meridià. (Desesperant).

Ja li ho havia dit el Paco, el peixater que deixava anar consells ràpids i senzills, com les escates que feia saltar en un no res: deixa que el moment aparegui. Tot es qüestió de temps, no t’entestis, llences l’ham i ja picaran! i si no piquen avui... ja picaran demà! Que “quien la sigue la consigue”...

Es va dir que li demanaria la recepta d’esperar amb tranquil·litat a la lliura de gambes de l’arròs de diumenge...

Res a fer, es deia, no hi ha res a fer. I es sentia malament.

La única cosa que la feia aguantar eren els bons moments, perquè de tant en tant hi havia bons moments.

La llàstima que apareixien per art de màgia i es fonien com per art d’encantament més ràpid encara...

Moure muntanyes... (Un nou curs per la vida de sempre?)

Quan la Berta es va trobar amb la Pili es va quedar ben xocada. La Pili, que parla pels colzes i és molt espontània, es va recrear explicant la conversa que es va fer venir a mida aquell matí de diumenge esmorzant  al voltant dels croissants Orly amb els seus fills i el seu home. Els va deixar anar, com qui no vol la cosa, que activessin el seu talent, la seva dedicació i les ganes envers l’estudi; que el món era a les seves mans i que podrien arribar tan lluny com es volguessin plantejar, que no es tanquessin cap porta, que les obrissin, que eren tan capaços...  

La Berta, una estona més tard, quan era a la botiga acabant de comprar una mica de raïm i la verdura de sopar, estava xocada. Ella no havia dit res d’això al seu fill. I no estava xocada per no haver dit  res, sinó que buscava les raons. De fet ni s’ho havia plantejat. Perquè? Li van venir al cap els “mama no t’enrotllis”, “mama que pesada, sempre igual”, “mama és la meva vida”, “mama, que no confies en mi?”, “mama, vaig aprovar, amb un 5 però aprovar, que molts amics meus no ho poden dir!”... Per sort la caixera li va oferir uns mangos d’oferta i es va desconnectar d’aquells pensaments tan incòmodes.

La meva veïna, la Lola, és un tant especial, mística. Abans de començar el curs se’n va anar a passar un cap de setmana ella sola, deixant les criatures –de fet ja estan bastant criadetes (son adolescents)- en mans de l’assistència dels avis. Deia simplement que havia de preparar-se per una missió molt important en la seva vida (si ja ho se, aquesta veïna té un punt d’excentricitat xocant). Me li diu al Paco, el peixater de la cantonada, que anava a fer unes jornades de reflexió sobre la criança dels fills i els objectius de l’any. I davant del pam de cara, com el lluç que estava esventrant, li va dir que criar els seus fills era el més important que faria i que venia fent, des de que els va matricular, i que si no es donava el seu temps no podia fer-ho bé, que les coses importants requereixen el seu temps i la seva reflexió.

El Paco no ho entén, ell em diu que no, que les coses han de ser naturals i espontànies, tal com ragen, sense tanta tonteria.

I sí, va tornar el diumenge a primera hora de la tarda (els àpats de la setmana, la rentadora i la planxa no admeten treva). Me la vaig trobar i no vaig notar res especial, però per vergonya no vaig atrevir-me a preguntar-li que nassos havia anat a fer (el meu veí de sota, el Jordi,  em va dir, tot veient el futbol, que devia tenir algun afer...

A la perruqueria em va sobtar que un dels pares de l’Institut, el Dani, (aquest no ve a veure el futbol) estava encaparrat en dir-li al Jan –el nostre perruquer de referència- que estava fins els nassos, que el curs  ni tan sols havia començat el curs de debò i la comèdia de cada any es repetia com la pel·lícula aquella del dia de la marmota. Va deixar anar un seguici de “càrrecs” dels seus fills adolescents –vacances incloses- que no us sabria dir a qui  donaria el guió, si a l’Almodóvar, al Torrente o a l’Amenábar. He de reconèixer que vaig estar la mar de distret i un punt satisfet contemplant les “misèries” alienes (que no estamos tan mal!).

La veritat és que no en parlo amb els amics, però m’agrada compartir-ho amb la Pili, perquè sempre m’escolta i no em fa sentir malament. Li vaig dir que per a mi les filles, ara, son un particular  port aventura emocional on la realitat espetega en qualsevol moment i em poden agafar de “qualsevol” manera.

Per cert, la Pili em diu que d’acord, que és una bonica aventura, una aventura en la que entrar-hi sempre dona moltes oportunitats...