Ens centrem en la sèrie sobre aconseguir o facilitar el treball dels nostres fills. Recordeu que varem assenyalar unes
Pistes: 1.- Objectiu 2.- Pla de treball 3.- Privilegis a canvi de mínims (desenvolupades anteriorment)
4.- Fermesa (desenvolupem avui)
5.- Espai comú positiu (desenvoluparem properament)
Normalment les coses no són planes, uniformes, la realitat sol ser molt complexa. Cal saber fer la tria i no tirar pel dret. Normalment hi ha molts aspectes a considerar. Si mirem i tenim en compte molts aspectes podrem tenir en actiu els positius, i amb els positius és més fàcil abordar els negatius.
La realitat, complexa com és, es pot mirar des de moltes òptiques.
I el perill es la síndrome de la pedra a la sabata. És aquella incomoditat que pot arribar a ser insuportable i que llença per la borda tota la resta de coses positives. Pots estar molt bé, però si t’entra una pedra a la sabata et pot empipar i destorbar de mala manera. Fins a perdre la posició.
Les dificultats, com pot ser l’ incompliment dels compromisos, pot ser aquesta pedra. Avís als navegants: justament perquè hem establert uns compromisos, pactes o subratllat aspectes a potenciar és precisament perquè aquests aspectes son complicats i amb un potencial de fracàs important. Normalment no per dir una cosa aquesta es compleix fàcilment. Això ho “patim” nosaltres mateixos en carn pròpia d’una quants compromisos personals (oi que no sóc l’únic al que li passa?).
Hi ha almenys tres elements que ens poden ajudar de manera decisiva si els aprenem a gestionar: els aspectes positius, la predictibilitat de les dificultats i “l’esportivitat”.
Els aspectes positius solen quedar enterrats i sense valor quan s’instal·la un clima de conflicte. La dinàmica negativa, el cercle viciós sol ser molt fàcil. Caiem fàcilment en la focalització en el problema i oblidem les coses positives que es releguen a la perifèria o directament en l’oblit. I quin és el missatge que aleshores donem? A voltes col·laborem decisivament a treure valor. Si, el contrari d’aportar valor afegit! Mal negoci companys!
Les emocions ens solen arrossegar com l’embat de les onades. Cap problema, tenim dret a naufragar! Que som persones! (quin bon exemple, oi?, podem caure ja que és llei de vida, però el mèrit està en aixecar-se!) Eps! Això també deu servir pels nostres fills quan les coses van maldades... Tal volta, ja en calma, el cap ens refà el rumb.
El rumb és el reconeixement del que sigui possible (moltes més coses de les que a voltes veiem, perquè anem tant de bufa i a preu fet que no dediquem l’estoneta a mirar-ho amb perspectiva i a posicionar-nos en aquesta). Una de les bases de tot és l’autoestima. I anar sempre a la brega correm el risc d’anar en el sentit contrari... Podem donar cops de timó, però aquest és el rumb important.
La predictibilitat de les dificultats ha de ser un estímul, no tant per fer el que no ens toca (els toca a ells) sinó en posicionar-nos [aquí espero una allau de propostes i exemples per enriquir-nos mútuament!] per no abandonar el cercle virtuós.
En el proper post, que espero no tornar a tardar tant, seguirem la fermesa (dir que no i mantenir-ho; animar i liderar...)
