Ja estem en el canvi.
No es pot negociar, som on som.
Bé, sempre queda la possibilitat d’amagar el cap sota l’ala i sentir ploure com si no anés amb nosaltres. I vinga aguantar xàfecs!
No és només que ells canvien.
També passa que nosaltres hem de canviar.
Hem de canviar perquè els nostres fills ja no són nens.
(Ho sento, però algú ho havia de dir!)
I no podem parlar igual a un bebè, que a un nen petit, que a un jove o igual que a la gent gran.
És cert que no son ni joves ni petits, o més ben dit, hi ha moments que són molt joves (independents) i altres moments que sembla com si fos ahir i encara romanen a la infància. Certament això també ens despista.
Més endavant seguirem aprofundint en les conseqüències que aquests canvis provoquen dins nostre (i que estan a la base de les nostres reaccions i comportaments).
Ara tal com acomiadàvem el post anterior hem d’atrevir-nos: el canvi com la gran oportunitat de tenir una bona relació amb els fills i influir de manera decisiva en el seu desenvolupament.
Quan no ens adonem del canvi, o ens adonem i actuem com si fos una cosa dels fills que no ens afecta per res a nosaltres (pares) no podem fer res més que actuar de manera reactiva.
Reaccionem al que va passant. Ens convertim en espectadors d’una realitat, enfront la qual només ens queda patir, i reaccionar.
Poques coses són a la nostra ma, sense iniciativa, amb poc marge d’actuació.
Posades les coses en aquesta tessitura la relació sol transitar a la vora del conflicte. Els adolescents volen fer la seva amb els seus amics i no pas amb la família.
Conseqüència: cada dia compartim menys, si es que compartim alguna cosa, i per tant el procés de qualificar, felicitar, animar, donar suport, tant important en l’autoestima en aquesta edat queda en massa casos interromput o molt i molt afeblit.
Quan actuem reactius solem fer coses del conflicte i pel conflicte. I sovint falta l’aire a tots plegats! Quina trampa!
La trampa de no haver reconegut un nou escenari.
Queda clar que reconèixer el nou escenari ens pot (possibilitat) aportar molt, a nosaltres i als nostres fills adolescents.
Bé, tenim el nou escenari, i ara què?
Senzill i bàsic, primera pregunta: que vols viure?
Hem de pensar, imaginar i començar a concretar què és el que volem viure i compartir a casa plegats, amb els adolescents inclosos.
La vida serà el que vulguem, si no ens posem un objectiu que acompanyi el nou escenari no hi arribarem ni de casualitat.
Senzill i bàsic: dissenya breus moments quotidians de tu a tu compartint menudes coses, sense rotllos ni sermons, gaudint del fet de ser (ser pare, ser mare, ser filla, ser fill) sense pretendre res més.
Senzill i bàsic: quins rituals hem d’impulsar a casa que fomenti el gust d’estar junts, sense més, sense segones, sense doble intenció, sense retenir.
Cal que donem valor al que aparentment no en te.
Però potser venim de fa temps de circular amb el pilot automàtic i no fer res a iniciativa nostra fóra de rutines.
Potser els pares hem de revaloritzar-nos.
Un darrer apunt del tercer post que vindrà aviat: hem de dir no quan hem de dir no. Però la vida no és només dir que no.
La vida, per ser bona, i més quan hi ha “nos”, cal que sigui acompanyada per instants i moments macos, intensos.
Sinó recordem que volíem quan desitjàvem tenir els fills...
Ei! I que el bon rotllet ha d’acompanyar-nos la resta de la vida...
Animeu-vos a fer algun comentari.
Molt be LLuis. Compro. Ja m'has venut la burra. No obtstant la cosa no es sempre igual . Si la burra es mansa es facil progressar, i arribar al mercat amb una carrega valuable. Fins i tot podries fer diversos viatjes o portar-la al circo. Pero si la burra es brava, agarrate los machos ja que quand t'aproximes, t'omple de guizes per dir-te que no vol, ni en sap . I encara pitxor, no vol apendre res d'allo que no l'hi aniria malament . Naturalment que es una cosa de dos, (com a minim, pero normalmente juga tote la familia). No obstant, si una de las parts es com la burra brava, no ni ha prou amb que, un vulguis construir. La burra s'ha de deixar manegar. Cas contrari o be forces la relacio o perds la mercaderia que vols portar el mercat. i venga a tornar a comencar el cercle vicios. Lavors vens tu i dius " doncs deixa la burra en pau". LLavors es quand jo et dic "Tambe ho he intentat. Els recursos de la meva imaginacio son limitats ( com els teus). Ja ho he intentat de totes les maneras que la meva imaginacio es capac de proposar, i no he trobat cap manera de seduir-la. La burra quand m'ensuma es posa en posicio de guiza. Jo sense la burra no puc construir res". Em dol molt dir-ho pero sento l'he perdut. Quand es dongui compte jo ja no podre fer res per ajudar.
ResponElimina