Adolescència, un canvi d'escenari que ens afecta

Un dels aspectes que més ens preocupa als pares són els enfrontaments amb els fills adolescents.

Quan comencem a parlar en el taller d’adolescència  i fem les presentacions es fa palès que l’escenari de les relacions canvia. Els comportaments i hàbits familiars i dels nostres nois i noies són més perifèrics. Les seves actituds més independents i desafiants.

El canvi no només és perque els nois, les noies, defensen el seu criteri amb més força i convicció (i sovint amb mala educació).



El canvi també ens afecta. Afecta el nostre rol com a pares. Afecta a la nostra posició respecte els fills. El nostre paper queda qüestionat. I això ens produeix moltes emocions. Pensem-hi.

Ens sentim molt incòmodes i frustrats al constatar que el sermonet no fa efecte (que les noies i nois el saben de memòria però ens entestem a repetir, doncs sol ser la nostra seguretat) i ens desesperem quan sentim, com quan prens un vol, que en plena acceleració perdem el contacte amb el terra. Quina vulnerabilitat. Quina incertesa...

Solem caure en la temptació de no reconèixer el canvi que s’està produint, de fet sempre els veiem més petits del que realment són (en temes –com per exemple “botellón”- en els que han de fer-se càrrec de les seves responsabilitats i no hi arribem per cobrir-les).

Enfront d’aquest canvi solem percebre un perill, el perill de no tenir les coses sota control (com si mai les haguessim tingut !).

I perpetuem l’esquema de la infància: “escolta atentament que la teva immaduresa no et deixa veure clar”.

Enfrontament segur.

Com nosaltres, els pares, solem posar-nos impossibles (al seus ulls) ells creieu que baixaran del burro? o en prenen dues tasses en comptes d’una?

Ens hem parat mai a pensar quina imatge transmetem als nostres fills, aquestes noies i nois que fan d’aprenents de grans, aprenent a conduir les seves responsabilitats?

Un pare que no confia, un pare que s’entesta, desautoritza, imposa, prohibeix, desprèn un aroma ben clar: “no es pot confiar en tu, no te’n sortiràs!”. I que provoca això? Una resposta visceral dels joves, poc racional, provocadora, autoafirmativa que a voltes suposar petar de cap al problema simplement per demostrar que se n’és capaç!

Perquè som tan reactius que sempre ens porten a l’hort i acabem com el rosari de l’aurora?

Si sabem que passarà, perquè no adoptem estratègies? Perquè no som proactius?

El dia de la marmota? Com a la pel.li, una i altra vegada igual? Almenys a la pel·lícula el protagonista anava avançant perque sabia el que passaria!

Aquesta dinàmica sol trencar les altres dinàmiques positives, sol paralitzar la nostra capacitat creativa i deixem de veure el canvi com la gran oportunitat de tenir una bona relació amb els fills i influir de manera decisiva en el seu desenvolupament.

Com?

Haureu de venir al taller, haureu de seguir llegint i aportant comentaris dubtes preguntes i desacords!

Abans de la propera sessió del dia 8 de novembre posarem un altre post amb pistes concretes...