Quan la Berta es va
trobar amb la Pili es va quedar ben xocada. La Pili, que parla pels colzes i és
molt espontània, es va recrear explicant la conversa que es va fer venir a mida
aquell matí de diumenge esmorzant al
voltant dels croissants Orly amb els seus fills i el seu home. Els va deixar
anar, com qui no vol la cosa, que activessin el seu talent, la seva dedicació i
les ganes envers l’estudi; que el món era a les seves mans i que podrien
arribar tan lluny com es volguessin plantejar, que no es tanquessin cap porta,
que les obrissin, que eren tan capaços...
La Berta, una
estona més tard, quan era a la botiga acabant de comprar una mica de raïm i la
verdura de sopar, estava xocada. Ella no havia dit res d’això al seu fill. I no
estava xocada per no haver dit res, sinó
que buscava les raons. De fet ni s’ho havia plantejat. Perquè? Li van venir al
cap els “mama no t’enrotllis”, “mama que pesada, sempre igual”, “mama és la
meva vida”, “mama, que no confies en mi?”, “mama, vaig aprovar, amb un 5 però
aprovar, que molts amics meus no ho poden dir!”... Per sort la caixera li va
oferir uns mangos d’oferta i es va desconnectar d’aquells pensaments tan
incòmodes.
La meva veïna, la
Lola, és un tant especial, mística. Abans de començar el curs se’n va anar a
passar un cap de setmana ella sola, deixant les criatures –de fet ja estan
bastant criadetes (son adolescents)- en mans de l’assistència dels avis. Deia
simplement que havia de preparar-se per una missió molt important en la seva
vida (si ja ho se, aquesta veïna té un punt d’excentricitat xocant). Me li diu
al Paco, el peixater de la cantonada, que anava a fer unes jornades de reflexió
sobre la criança dels fills i els objectius de l’any. I davant del pam de cara,
com el lluç que estava esventrant, li va dir que criar els seus fills era el
més important que faria i que venia fent, des de que els va matricular, i que
si no es donava el seu temps no podia fer-ho bé, que les coses importants
requereixen el seu temps i la seva reflexió.
El Paco no ho entén,
ell em diu que no, que les coses han de ser naturals i espontànies, tal com
ragen, sense tanta tonteria.
I sí, va tornar el
diumenge a primera hora de la tarda (els àpats de la setmana, la rentadora i la
planxa no admeten treva). Me la vaig trobar i no vaig notar res especial, però
per vergonya no vaig atrevir-me a preguntar-li que nassos havia anat a fer (el
meu veí de sota, el Jordi, em va dir,
tot veient el futbol, que devia tenir algun afer...
A la perruqueria em
va sobtar que un dels pares de l’Institut, el Dani, (aquest no ve a veure el
futbol) estava encaparrat en dir-li al Jan –el nostre perruquer de referència-
que estava fins els nassos, que el curs ni tan sols havia començat el curs de debò i
la comèdia de cada any es repetia com la pel·lícula aquella del dia de la
marmota. Va deixar anar un seguici de “càrrecs” dels seus fills adolescents
–vacances incloses- que no us sabria dir a qui
donaria el guió, si a l’Almodóvar, al Torrente o a l’Amenábar. He de
reconèixer que vaig estar la mar de distret i un punt satisfet contemplant les
“misèries” alienes (que no estamos tan mal!).
La veritat és que no
en parlo amb els amics, però m’agrada compartir-ho amb la Pili, perquè sempre m’escolta
i no em fa sentir malament. Li vaig dir que per a mi les filles, ara, son un
particular port aventura emocional on la
realitat espetega en qualsevol moment i em poden agafar de “qualsevol” manera.
Per cert, la Pili em diu que d’acord, que és una bonica aventura, una
aventura en la que entrar-hi sempre dona moltes oportunitats...
