Moure muntanyes... (Un nou curs per la vida de sempre?)

Quan la Berta es va trobar amb la Pili es va quedar ben xocada. La Pili, que parla pels colzes i és molt espontània, es va recrear explicant la conversa que es va fer venir a mida aquell matí de diumenge esmorzant  al voltant dels croissants Orly amb els seus fills i el seu home. Els va deixar anar, com qui no vol la cosa, que activessin el seu talent, la seva dedicació i les ganes envers l’estudi; que el món era a les seves mans i que podrien arribar tan lluny com es volguessin plantejar, que no es tanquessin cap porta, que les obrissin, que eren tan capaços...  

La Berta, una estona més tard, quan era a la botiga acabant de comprar una mica de raïm i la verdura de sopar, estava xocada. Ella no havia dit res d’això al seu fill. I no estava xocada per no haver dit  res, sinó que buscava les raons. De fet ni s’ho havia plantejat. Perquè? Li van venir al cap els “mama no t’enrotllis”, “mama que pesada, sempre igual”, “mama és la meva vida”, “mama, que no confies en mi?”, “mama, vaig aprovar, amb un 5 però aprovar, que molts amics meus no ho poden dir!”... Per sort la caixera li va oferir uns mangos d’oferta i es va desconnectar d’aquells pensaments tan incòmodes.

La meva veïna, la Lola, és un tant especial, mística. Abans de començar el curs se’n va anar a passar un cap de setmana ella sola, deixant les criatures –de fet ja estan bastant criadetes (son adolescents)- en mans de l’assistència dels avis. Deia simplement que havia de preparar-se per una missió molt important en la seva vida (si ja ho se, aquesta veïna té un punt d’excentricitat xocant). Me li diu al Paco, el peixater de la cantonada, que anava a fer unes jornades de reflexió sobre la criança dels fills i els objectius de l’any. I davant del pam de cara, com el lluç que estava esventrant, li va dir que criar els seus fills era el més important que faria i que venia fent, des de que els va matricular, i que si no es donava el seu temps no podia fer-ho bé, que les coses importants requereixen el seu temps i la seva reflexió.

El Paco no ho entén, ell em diu que no, que les coses han de ser naturals i espontànies, tal com ragen, sense tanta tonteria.

I sí, va tornar el diumenge a primera hora de la tarda (els àpats de la setmana, la rentadora i la planxa no admeten treva). Me la vaig trobar i no vaig notar res especial, però per vergonya no vaig atrevir-me a preguntar-li que nassos havia anat a fer (el meu veí de sota, el Jordi,  em va dir, tot veient el futbol, que devia tenir algun afer...

A la perruqueria em va sobtar que un dels pares de l’Institut, el Dani, (aquest no ve a veure el futbol) estava encaparrat en dir-li al Jan –el nostre perruquer de referència- que estava fins els nassos, que el curs  ni tan sols havia començat el curs de debò i la comèdia de cada any es repetia com la pel·lícula aquella del dia de la marmota. Va deixar anar un seguici de “càrrecs” dels seus fills adolescents –vacances incloses- que no us sabria dir a qui  donaria el guió, si a l’Almodóvar, al Torrente o a l’Amenábar. He de reconèixer que vaig estar la mar de distret i un punt satisfet contemplant les “misèries” alienes (que no estamos tan mal!).

La veritat és que no en parlo amb els amics, però m’agrada compartir-ho amb la Pili, perquè sempre m’escolta i no em fa sentir malament. Li vaig dir que per a mi les filles, ara, son un particular  port aventura emocional on la realitat espetega en qualsevol moment i em poden agafar de “qualsevol” manera.

Per cert, la Pili em diu que d’acord, que és una bonica aventura, una aventura en la que entrar-hi sempre dona moltes oportunitats...