Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 27 de novembre del 2011

Un pla d’èxit: Pla de treball (2)

Donem una altra volta a la truita. Més concretament al 2n punt. Pla de treball 
Recordeu que varem assenyalar unes
Pistes: 1.- Objectiu   2.- Pla de treball  3.- Privilegis a canvi de mínims  4.- Fermesa  5.- Espai comú positiu

Aquesta feblesa es pot convertir en fortalesa.
La crisi que precedeix al creixement.

El treball sol ser una lluita entre el caos i l’ordre.

Deia de manera provocadora en el post anterior que “el treball, per se, sol ser desagradable”.

Desagradable? Molt desagradable!
O no. (?).
És quan no entenc, és quan no en se, és quan em queda ample, és quan no ho se abordar, que l’ànim és destempra ràpidament i el que em senyala la incompetència la qual posa l’autoimatge, el concepte que tenim de nosaltres mateixos, en perill.

Mecanisme de defensa clàssic: me’n vaig (fugida!)
“Es un rotllo, quin pal, no m’agrada” ens fa sentir menys culpables, oi?

Si reconeguéssim: “no en sé”, hauríem travessat la porta de la solució.

Però com ho reconeixerem si en aquesta edat la consciència no està del tot “fresca”, res no senyala en l’adreça de demanar ajuda, la llei del “jo per mi mateix” (on my way)  no permet trobar camins que realment siguin la resolució del fracàs.

en l’anterior post s’enumeraven els 5 hàbits de l’èxit: 1.- Agenda real i al dia; 2.- Deures controlats; 3.- Esquemes – mapes conceptuals com a primer pas de l’estudi; 4.- Memorització; 5.- Lectura (utopia màxima);

N’hi ha un que és la clau de volta on es sustenta: Esquemes / mapa conceptual.

El procés d’ensenyament/aprenentage ha de contemplar aquest procediment que és una de les essències de l’aprenentatge.

N’hi ha que n’aprenen sols, però la majoria no els solen fer.
És quasi impossible aprendre bé sense un mapa conceptual

Consideracions:
-                           Els hem d’entrendre com a esquemes no com els moders quadres sintètics, sinó els quadres que porten totes els continguts referits en el text.
-                           Els esquemes no són tant pertinents a bona part de les matemàtiques ni a les llengües, ja que aquests, més que els continguts –que també els tenen- interessa la seva pràctica procedimental.

Perquè és la clau?
            - Perque implica       Llegir el text
                                               Extreure’n els conceptes claus
                                               Situar els seus matisos
                                               Relacionar els conceptes
-                           Per tant comporta relacionar-los amb els coneixements previs
-                           D’aquesta manera s’incorporen els coneixements
-                           Així queda un full resumit i complert, endreçat per un mateix
-                           La memorització és molt ràpida ja que els conceptes queden clars

La experiència indica que quasi tots els nois i noies que n’aprenen ja no els deixen perquè:       
-                           els fa sentir molt capaços i potents
-                           els fa sentir segurs
-                           els fa sentir eficients i eficaços ja que rentabilitzen molt el temps

Amb una mica d’ajuda, ràpidament n’aprenen i comencen a fer-ho sols, de manera autònoma.  Quan els hi costa, quasi sempre és perquè tenen una base conceptual fluixa. Cal considerar que els alumnes amb dificultats són més lents, però és un mètode que els funciona si disposen d’una comprensió lectora bàsica.

Una mica de pràctica sol ser suficient per engegar.

Que representa que hem de fer com a pares?

Normalment hem d’esperar un sotrac, donar-los uns metres (avaluació) per a que facin un estabellament o aterratge forçós i a partir d’aqui, de manera oportunista, comptant amb el punt 1.- de marcar un objectiu i posant un incentiu per objectius cal posar-s’hi o posar una persona de repàs per a que li ensenyin a aprendre a fer mapes dels temes.

Els resultats solen ser els millors motivadors del mètode ja que fan pujar l’autoimatge i l’autoestima de manera important.

Tant de bó fos només això...
Anirem parlant de les mil i una batalles paral·leles que envolten tot plegat!

dilluns, 21 de novembre del 2011

Pla de treball (en època de carbasses)

Reprenem el fil de la resposta a la pregunta que ens varem fer amb anterioritat: de debò podem ajudar els nostres fills a treballar??? Varem assenyalar unes
Pistes: 1.- Objectiu   2.- Pla de treball  3.- Privilegis a canvi de mínims  4.- Fermesa  5.- Espai comú positiu

D’aquestes pistes varem començar a explicar el primer:
1.- Objectiu (fent una mena de resum amb altres paraules de les dites)
                        Disposar d’un sentit que em faci emprendre el camí.      
                        Aconseguir una meta, una fita
                        Fer-se gran, créixer, millorar, poder triar, escollir el propi camí
                        Desenvolupar el potencial.
                        Destacar els punts forts
                       
                        Via de motivació, millorar la complicitat

2.- Pla de treball
“Jo ja em se organitzar”
“No em diguis que he de fer”
“Avui no tinc deures”
“Deixa-m’ho fer a la meva manera”
“Saps que al final m’ho trec”
“Mania, em tenen mania”

Un dels clàssics punts febles és la manera de treballar. De vegades a primària han tingut una manera de treballar prou exitosa però ara volen fer-ho a la seva manera, de vegades mai han hagut de treballar gaire per treure bones notes i ara que les capacitat requereixen treball no s’hi saben posar.

El fet que tinguin hàbits no garanteix que els posin en joc, en marxar, que els activin, que els vagin millorant.
La manca d’habits sempre és una dificultat afegida, tant si tenen capacitat –els sol faltar una capacitat de treball que mai han hagut d’activar- o si les capacitats no acompanyen, la major complexitat els acaba d’estabornir i no saben per on tirar.

La temptació dels pares és evident: enfront del naufragi: pla de salvament!
Com si fossin menuts. Ara els hi direm com cal fer les coses. A un adolescent? Resposta contundent: deixa’m, “escaqueig”, escapisme, evasió, enfrontament, tancament en banda.

I sumem un problema més. I afegim una nova complicació. I la distància augmenta.

El Pla de treball no es pot implementar sense el punt 1 –els objectius-, resumit més amunt i apuntat en el post del dia 6 de novembre. Cal trobar un sentit al treball.

El treball, per se, sol ser desagradable, quan tenim vacances no treballem, i la tendència són les vacances, oi? La cultura del treball i l’esforç apareix de sobte a massa vides. I s’indigesta tant... Fan tant costa amunt i de tant mal digerir...

Quan prèviament no hem assolit aquests valors, implementar-los ara, en aquest moment d’adolescència és una tasca enorme. Mireu els punts que vindran després d’aquest: 3.- Privilegis a canvi de mínims, 4.- Fermesa i 5.- Espai comú positiu. Ja senyalen pistes, oi?

“Nunca es tarde si la dicha plena”. De vegades sentim la temptació de plegar, perquè sentim que la tasca és complicada i difícil. Quan ens impliquem encara es complica més la cosa.

Que haurien (ells, no nosaltres) d’aconseguir?
1.- Agenda real i al dia
2.- Deures controlats
3.- Esquemes – mapes conceptuals com a primer pas de l’estudi
4.- Memorització
5.- Lectura (utopia màxima)

No li he d’estar a sobre com un nen petit.
No he de dimitir que com a mares/pares tenim paper .
És recomplicat (entre que en creuen saber més que ningú i el sentiment d’omnipotència de que poden amb tot).

Que representa que hem de fer com a pares?

No hi ha receptes universals, com els grans descobriments: tempteig i sort.
Tempteig, provar, intentar, batallar, estar, provar, procurar, facilitar, afavorir.
Com hem dit sempre: una actitud proactiva. Cal observar el que passa i cal actuar sobre els aspectes més amplis.

Tenim senyalats en el mapa no tant els camins sinó
els elements prohibits
bronques que treuen seguretat
les direccions contràries
tractar-los com a petits amb sermons de com han de ser les coses,
on bufen els vents de cua
            qualificar-los, retornar-los els punts bons i positius
            felicitar els encerts
            animar i encoratjar envers els objectius
            degustar les notes positives
els punts on volem arribar
                        centrar-nos en facilitar les seves decisions reflexives
                        afavorir les seves responsabilitats

El camí és aquell caminar amb passos que ens deia Machado. Però si no caminem no en farem pas de camí. Cal animar-se i moure’s, tenint en compte els elements del mapa. Avançarem cap a l’objectiu si evitem les trampes i afavorim el que ens hi acosta. Però insisteixo: no està marcat el camí, cal anar-lo provant.

No estem obligats a assolir-ho, però si a intentar-ho.
Si no ens en sortim tindrem més elements del mapa, i per tant estarem més a prop d’avançar.

Estar cansats serà un bon símptoma. De debò. Perquè vol dir que estem actius i implicats, construint camins amb els nostres fills.

Un dels fars del procés és intentar fer una mena de contracte que afavoreixi l’aparició dels elements d’èxit amb l’estimulació de l’objectiu i alguns elements com per exemple un ordre privilegiat a les xarxes socials, als jocs, a les amistats.

Per fer un esforç cal combustible. I de combustibles n’hi ha de moltes menes. Les persones no sóm cotxes que només podem optar entre gasoil o benzina. O els nous híbrids que combinen dues fonts electricitat i fuel. Les persones tenim moltes fons d’energia. I les hem de procurar i facilitar.

Em deixo deliberadament unes quantes coses pendents en espera de les vostres estimulants aportacions.

"estones que va “perdre” amb nosaltres" (Montse)

La Montse ens comenta el post de la Maribel

Amb la teva aportació, Maribel, m’has fet reflexionar i pensar amb els consells que em donava la meva mare, que per llei de vida ja no la tinc.
Recordo que era prou oberta, per la època que li va tocar viure.
També perdia amb mi i les meves dues germanes el poc temps que tenia.
Sempre que la necessitàvem ella hi era, tot i que treballava i feia les feines de la casa.
Em passa com a tu: no se si li vaig saber agrair prou els seus consells, les seves xerrades, les seves estones que va “perdre” amb nosaltres.
Però també crec que va gaudir molt amb seu paper de mare i desprès,  fins que va poder, el d’àvia.
Com be dius, intentem estar a la seva alçada.

Montse Monferrer

dimecres, 16 de novembre del 2011

La Maribel s'ha animat a compartir escenes importants de la seva vida, en el rol de filla respecte a la seva mare.


Gracias Mama!!

El martes mientras Lluis nos animaba a compartir “tiempos muertos” con nuestros hijos , a dedicarles horas y espacios a hablar por hablar , a encontrarnos todos en un tiempo en que falta el tiempo, me vino a la cabeza escenas de mi juventud que recuerdo últimamente muy a menudo.

Mi madre siempre ha sido una mujer trabajadora, de las que hace 30 años tenían negocio propio, no tenia mujer de la limpieza, veníamos todos a comer a casa cada mediodía y acaba de trabajar sobre las nueve de la noche. Esto un día tras otro.

Nunca le he sabido reconocer lo suficiente el esfuerzo que nos dedico, tanto a mi hermano como a mí, en compartir muchas veladas de  charlas, chismes, consejos y  secretos, muchas noches  durante algunos años y hasta las tantas de la madrugada.

Hablábamos de todo, pero ahora que han pasado 30 años, entiendo porque era tan pesada con el tema de las drogas. Yo creía que vivía obsesionada!!
Pero ahora lo entiendo!! Tenía dos hijos adolescentes y vivíamos en un barrio donde te podías encontrar a chicos, como nosotros de nuestra edad, “chutados” por la calle.
Aun no existían las drogas de diseño y por lo tanto el que se drogaba, se le notaba.

Era tal la información que nos trasmitía mi madre, con sus repeticiones y argumentos ,que cuando me ofrecían alguna sustancia venia a mi consciencia la voz de mi madre y como le afectaría a ella el pensar que su única hija fuera una drogadicta. Me dada pavor solo de pensarlo!!

Me enseño a saber decir que no sin que eso me hiciera sentir diferente, a convivir con personas que podrían tomar alguna sustancia delante mío, sin  que yo me sintiera incitada a ello.Me enseño tantas cosas que ahora comprendo!!

Los tres nos lo pasábamos muy bien hasta las tantas de la noche comentando a nuestra madre nuestras vidas.Ella abrió una vía de comunicación que sigue viva.

Se dejo muchas horas de sueño en el camino. Seguramente comentándole nuestras experiencias se fue a la cama con mas de una preocupación o mas tranquila, no lo se!!  Pero lo que si que se es que gracias a ella fuimos supervivientes a una de las etapas de la vida mas complicadas, donde los amigos y el entorno marcaran tu propio camino.

Y ahora después de treinta años, Lluis nos dice: ….. “hay que perder tiempo para hablar con vuestros hijos….”  Mi madre lo perdió!!

Solo espero poder estar a la altura de ella!!

Gracias Mama!!

Maribel Casado

Doncs gràcies a tu també Maribel, per compartir amb nosaltres uns paratges tan suggerents i estimulants. Dones moltes pistes per pensar i aspectes als que aspirar i intentar.

I tots els lectors, els que participeu del seminari i els que no però seguiu el blog, us convido a enviar les vostres aportacions. Més aportacions faran un mosaic més ric per a tots! Podeu enviar les aportacions a l'adreça sebastiacl@palleja.cat o be com un comentari clicant a sobre de la icona que apareix al final de cada post.

diumenge, 6 de novembre del 2011

Pre-avaluació: època de carbasses

Tenim tema pel dimarts dia 8 de novembre: els nostres fills, les nostres filles, més o menys, han recollit un dels fruits típics d’aquest temps: les carbasses!

“No aconsegueixo que estudiï”
“Es tanca, no em deixa entrar en el tema, s’ofen molt i no hi ha manera!”
“Que estic fent malament?”
“No vol un professor de repàs”.
“No s’organitza”
“L’agenda sempre està en blanc, mai te deures”
“Estudiar? Amb prou feines fa els deures”
“No estudia si no te examen”
“No accepta cap mena de feina que li suposi un esforç”
“Hi passa moltes hores, però fa molt poc”
“Sempre menteix”
“Crec que no li importa res”

Un comentari habitual sol ser la desesperació enfront d’una realitat que preocupa i front la qual tirem de beta dels recursos de sempre i res no sembla funcionar...

La pregunta insistent és: que puc fer?

La resposta no és senzilla.

Hi ha resposta? SI!

Pistes:
            1.- Objectiu
            2.- Pla de treball
            3.- Privilegis a canvi de mínims
            4.- Fermesa
            5.- Espai comú positiu

Avui relataré la primera, i les altres de manera successiva.

1.- Tenir un objectiu clar

Fer feina està en contradicció amb la tendència natural a conservar l’energia.
Progressar resulta directament proporcional a l’esforç.

Quan fem l’esforç?
Quan t’esforces?
Quan tens un motiu, quan tens un objectiu.
I a més a més el desitges, te’l fas teu i et compromets a assolir-lo.
Podem tenir un munt d’objectius, però tan sols podem assolir els objectius que ens proposem seriosament, val a dir, posem els mitjans necessaris pel seu assoliment.
En aquest sentit l’objectiu ve a ser una missió, disposar d’un sentit que em faci emprendre el camí.
Qui no s’ha formulat objectius? Per exemple que et vas proposar en tornar de vacances? Per exemple que creus que et proposaràs per any nou –ja queda poc!-?
Tots tenim una col·lecció de desitjos al calaix de les bones intencions.
Tanmateix tots tenim objectius assolits que ens fan sentir una enorme satisfacció.

Quina és la diferència entre uns i altres?
Això és el que demanem als nois i noies.
Ni més ni menys.
Un farragós camí de treball al que sovint no li troben cap sentit.
Fins i tot s’atreveixen a dir que no volen estudiar.

Però mai ningú admet que no vol progressar i millorar.
Mai ningú vol un futur negre i sense possibilitats.

Aquest és el filó de la motivació per engrescar-los que facin el seu projecte.

Cal parlar obertament dels objectius que ells desitgen, i ens trobarem ràpid (en els objectius).

Un apunt important: en aquest punt és molt i molt important poder parlar molt positivament, sempre en base a la realitat, una realitat el més amable possible i que resulti creïble.

Molts cops, en plena desesperació per la situació, perquè les coses no van i perquè ens preocupa molt i ens fa patir, podem fer comentaris molt desafortunats ja que desqualifiquen. Si la cantarella, que a nosaltres no ens ho sembla, però que sona com a ets un desastre, resulta molt complicat una visió positiva en aquest punt.

Això ens dona uns pista en el sentit proactiu: llençar afalacs, es a dir, cada cop que es mostri la capacitat dels nois i noies cal fer-ne un reconeixement. Si marquem els seus mèrits serà més fàcil que ells en preguin consciència i en puguin tirar de beta.

Si, reconèixer-los les coses que volem potenciar, per molt enfadats que estiguem. En aquest reconeixement estem marcant el territori d’una manera on es poden reconèixer com a capaços. És evident que millora l’autoimatge i per tant  l’autoestima. Això va més enllà, fins i tot, de la jugada dels estudis.

L’esdevenidor és una cosa que els (i ens) espanta. Unes paraules d’ànim arrelades a les coses del dia a dia conforme passen va creant un clima de seguretat i de fermesa. Enforteixen la nostra autoritat, engresquen la complicitat i omplen de coratge per fer l’esforç d’assolir-lo.

En aquestes edats és molt habitual el síndrome d’omnipotència: que quan s’hi posin s’ho treuen, que no els hi serà cap problema assolir els estudis. Amb les carbasses entren en crisi i es mouen de manera oscil·lant entre el temor i les desmesurades visions d’èxit.

Nosaltres hem de tenir un pla. I no ens n’hem de moure. No podem anar al vaivé de la  seva variabilitat. Ferms i segurs, i en la feina que tenim. Aquesta convicció –molt diferent a rigidesa estàtica- és determinant, vital i molt poderosa. Mai a curt termini. Mai amb preses. Mai aquí te pillo aquí te mato. La nostra partida és ampla, no ens hem de deixar arraconar.