Reprenem el fil de la resposta a la pregunta que ens varem fer amb anterioritat: de debò podem ajudar els nostres fills a treballar??? Varem assenyalar unes
Pistes: 1.- Objectiu 2.- Pla de treball 3.- Privilegis a canvi de mínims 4.- Fermesa 5.- Espai comú positiu
D’aquestes pistes varem començar a explicar el primer:
1.- Objectiu (fent una mena de resum amb altres paraules de les dites)
Disposar d’un sentit que em faci emprendre el camí.
Aconseguir una meta, una fita
Fer-se gran, créixer, millorar, poder triar, escollir el propi camí
Desenvolupar el potencial.
Destacar els punts forts
Via de motivació, millorar la complicitat
2.- Pla de treball
“Jo ja em se organitzar”
“No em diguis que he de fer”
“Avui no tinc deures”
“Deixa-m’ho fer a la meva manera”
“Saps que al final m’ho trec”
“Mania, em tenen mania”
Un dels clàssics punts febles és la manera de treballar. De vegades a primària han tingut una manera de treballar prou exitosa però ara volen fer-ho a la seva manera, de vegades mai han hagut de treballar gaire per treure bones notes i ara que les capacitat requereixen treball no s’hi saben posar.
El fet que tinguin hàbits no garanteix que els posin en joc, en marxar, que els activin, que els vagin millorant.
La manca d’habits sempre és una dificultat afegida, tant si tenen capacitat –els sol faltar una capacitat de treball que mai han hagut d’activar- o si les capacitats no acompanyen, la major complexitat els acaba d’estabornir i no saben per on tirar.
La temptació dels pares és evident: enfront del naufragi: pla de salvament!
Com si fossin menuts. Ara els hi direm com cal fer les coses. A un adolescent? Resposta contundent: deixa’m, “escaqueig”, escapisme, evasió, enfrontament, tancament en banda.
I sumem un problema més. I afegim una nova complicació. I la distància augmenta.
El Pla de treball no es pot implementar sense el punt 1 –els objectius-, resumit més amunt i apuntat en el post del dia 6 de novembre. Cal trobar un sentit al treball.
El treball, per se, sol ser desagradable, quan tenim vacances no treballem, i la tendència són les vacances, oi? La cultura del treball i l’esforç apareix de sobte a massa vides. I s’indigesta tant... Fan tant costa amunt i de tant mal digerir...
Quan prèviament no hem assolit aquests valors, implementar-los ara, en aquest moment d’adolescència és una tasca enorme. Mireu els punts que vindran després d’aquest: 3.- Privilegis a canvi de mínims, 4.- Fermesa i 5.- Espai comú positiu. Ja senyalen pistes, oi?
“Nunca es tarde si la dicha plena”. De vegades sentim la temptació de plegar, perquè sentim que la tasca és complicada i difícil. Quan ens impliquem encara es complica més la cosa.
Que haurien (ells, no nosaltres) d’aconseguir?
1.- Agenda real i al dia
2.- Deures controlats
3.- Esquemes – mapes conceptuals com a primer pas de l’estudi
4.- Memorització
5.- Lectura (utopia màxima)
No li he d’estar a sobre com un nen petit.
No he de dimitir que com a mares/pares tenim paper .
És recomplicat (entre que en creuen saber més que ningú i el sentiment d’omnipotència de que poden amb tot).
Que representa que hem de fer com a pares?
No hi ha receptes universals, com els grans descobriments: tempteig i sort.
Tempteig, provar, intentar, batallar, estar, provar, procurar, facilitar, afavorir.
Com hem dit sempre: una actitud proactiva. Cal observar el que passa i cal actuar sobre els aspectes més amplis.
Tenim senyalats en el mapa no tant els camins sinó
els elements prohibits
bronques que treuen seguretat
les direccions contràries
tractar-los com a petits amb sermons de com han de ser les coses,
on bufen els vents de cua
qualificar-los, retornar-los els punts bons i positius
felicitar els encerts
animar i encoratjar envers els objectius
degustar les notes positives
els punts on volem arribar
centrar-nos en facilitar les seves decisions reflexives
afavorir les seves responsabilitats
El camí és aquell caminar amb passos que ens deia Machado. Però si no caminem no en farem pas de camí. Cal animar-se i moure’s, tenint en compte els elements del mapa. Avançarem cap a l’objectiu si evitem les trampes i afavorim el que ens hi acosta. Però insisteixo: no està marcat el camí, cal anar-lo provant.
No estem obligats a assolir-ho, però si a intentar-ho.
Si no ens en sortim tindrem més elements del mapa, i per tant estarem més a prop d’avançar.
Estar cansats serà un bon símptoma. De debò. Perquè vol dir que estem actius i implicats, construint camins amb els nostres fills.
Un dels fars del procés és intentar fer una mena de contracte que afavoreixi l’aparició dels elements d’èxit amb l’estimulació de l’objectiu i alguns elements com per exemple un ordre privilegiat a les xarxes socials, als jocs, a les amistats.
Per fer un esforç cal combustible. I de combustibles n’hi ha de moltes menes. Les persones no sóm cotxes que només podem optar entre gasoil o benzina. O els nous híbrids que combinen dues fonts electricitat i fuel. Les persones tenim moltes fons d’energia. I les hem de procurar i facilitar.
Em deixo deliberadament unes quantes coses pendents en espera de les vostres estimulants aportacions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Opina, comenta, suggereix, amplia, debat, pregunta, qüestiona...