Tenim tema pel dimarts dia 8 de novembre: els nostres fills, les nostres filles, més o menys, han recollit un dels fruits típics d’aquest temps: les carbasses!
“No aconsegueixo que estudiï”
“Es tanca, no em deixa entrar en el tema, s’ofen molt i no hi ha manera!”
“Que estic fent malament?”
“No vol un professor de repàs”.
“No s’organitza”
“L’agenda sempre està en blanc, mai te deures”
“Estudiar? Amb prou feines fa els deures”
“No estudia si no te examen”
“No accepta cap mena de feina que li suposi un esforç”
“Hi passa moltes hores, però fa molt poc”
“Sempre menteix”
“Crec que no li importa res”
Un comentari habitual sol ser la desesperació enfront d’una realitat que preocupa i front la qual tirem de beta dels recursos de sempre i res no sembla funcionar...
La pregunta insistent és: que puc fer?
La resposta no és senzilla.
Hi ha resposta? SI!
Pistes:
1.- Objectiu
2.- Pla de treball
3.- Privilegis a canvi de mínims
4.- Fermesa
5.- Espai comú positiu
Avui relataré la primera, i les altres de manera successiva.
1.- Tenir un objectiu clar
Fer feina està en contradicció amb la tendència natural a conservar l’energia.
Progressar resulta directament proporcional a l’esforç.
Quan fem l’esforç?
Quan t’esforces?
Quan tens un motiu, quan tens un objectiu.
I a més a més el desitges, te’l fas teu i et compromets a assolir-lo.
Podem tenir un munt d’objectius, però tan sols podem assolir els objectius que ens proposem seriosament, val a dir, posem els mitjans necessaris pel seu assoliment.
En aquest sentit l’objectiu ve a ser una missió, disposar d’un sentit que em faci emprendre el camí.
Qui no s’ha formulat objectius? Per exemple que et vas proposar en tornar de vacances? Per exemple que creus que et proposaràs per any nou –ja queda poc!-?
Tots tenim una col·lecció de desitjos al calaix de les bones intencions.
Tanmateix tots tenim objectius assolits que ens fan sentir una enorme satisfacció.
Quina és la diferència entre uns i altres?
Això és el que demanem als nois i noies.
Ni més ni menys.
Un farragós camí de treball al que sovint no li troben cap sentit.
Fins i tot s’atreveixen a dir que no volen estudiar.
Però mai ningú admet que no vol progressar i millorar.
Mai ningú vol un futur negre i sense possibilitats.
Aquest és el filó de la motivació per engrescar-los que facin el seu projecte.
Cal parlar obertament dels objectius que ells desitgen, i ens trobarem ràpid (en els objectius).
Un apunt important: en aquest punt és molt i molt important poder parlar molt positivament, sempre en base a la realitat, una realitat el més amable possible i que resulti creïble.
Molts cops, en plena desesperació per la situació, perquè les coses no van i perquè ens preocupa molt i ens fa patir, podem fer comentaris molt desafortunats ja que desqualifiquen. Si la cantarella, que a nosaltres no ens ho sembla, però que sona com a ets un desastre, resulta molt complicat una visió positiva en aquest punt.
Això ens dona uns pista en el sentit proactiu: llençar afalacs, es a dir, cada cop que es mostri la capacitat dels nois i noies cal fer-ne un reconeixement. Si marquem els seus mèrits serà més fàcil que ells en preguin consciència i en puguin tirar de beta.
Si, reconèixer-los les coses que volem potenciar, per molt enfadats que estiguem. En aquest reconeixement estem marcant el territori d’una manera on es poden reconèixer com a capaços. És evident que millora l’autoimatge i per tant l’autoestima. Això va més enllà, fins i tot, de la jugada dels estudis.
L’esdevenidor és una cosa que els (i ens) espanta. Unes paraules d’ànim arrelades a les coses del dia a dia conforme passen va creant un clima de seguretat i de fermesa. Enforteixen la nostra autoritat, engresquen la complicitat i omplen de coratge per fer l’esforç d’assolir-lo.
En aquestes edats és molt habitual el síndrome d’omnipotència: que quan s’hi posin s’ho treuen, que no els hi serà cap problema assolir els estudis. Amb les carbasses entren en crisi i es mouen de manera oscil·lant entre el temor i les desmesurades visions d’èxit.
Nosaltres hem de tenir un pla. I no ens n’hem de moure. No podem anar al vaivé de la seva variabilitat. Ferms i segurs, i en la feina que tenim. Aquesta convicció –molt diferent a rigidesa estàtica- és determinant, vital i molt poderosa. Mai a curt termini. Mai amb preses. Mai aquí te pillo aquí te mato. La nostra partida és ampla, no ens hem de deixar arraconar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Opina, comenta, suggereix, amplia, debat, pregunta, qüestiona...