(Seguim a la cafeteria –s’hi està bé
(!)-
-
Caram! (Berta) em poseu dels nervis:
he de poder escoltar i per tant no anar només “ a pinyó” del que vull dir, cal que
no el tracti com un nen petit que no sap manegar-se a la vida i no fer-lo sentir
ni incapaç , ni poca cosa ni sapastre. Però sabeu que jo necessito dir-li les
coses. M’esteu dient que m’hi he de rendir i riure les gracietes?
-
No del tot (Pili), diríem que el que
hem comentat són maniobres per poder sintonitzar la freqüència, estar en un
nivell i clima d’enteniment.
-
Suposo que per a dir el que em cal
dir! (Berta)
-
I tant! (Lola) mai hem de dimitir de
mares ni de pares. Però en aquestes edats les coses s’han tornat més complexes,
i certament ens cal canviar la posició. Hem de començar a reconèixer que davant
tenim el nostre fill que s’està fent gran i que sent i viu les coses ben
diferent que quan era un crio.
-
Doncs ja em direu com! (Berta)
-
D’una banda has de dir clarament el
que passa, i has de donar la teva opinió, però donant-li la responsabilitat(Lola)
-
Com es fa?, Posa’m un exemple, claret
claret (Berta)
o
Se que fa temps que dius que vols
anar al concert de divendres, i se que et fa molta il·lusió i que et ve molt de
gust.
o
A mi, la veritat és que m’espanta una
mica, els teus amics es col·loquen força amb les birres i els porros i a mi no
em fa ni mica de gràcia
o
Se que per a tu aquestes coses no són
gens important i formen part de la festa
o
Crec que hauríem de fer un pacte en
el sentit de que controlaràs i arribaràs a una hora prudent, que no aviat, a
casa i en condicions.
o
Tinc molt clar que n’ets capaç i
confio plenament amb tu
o
Tanmateix tinc clar que t’has fet
gran i que te n’has de sortir tu, i per molt que et digui les coses, les coses
ja les saps i el més important és que se que tu tens clars els valors i que en
penses de tot plegat.
o
Saps que pots comptar amb mi si ho
necessites.
o
Com ho planteges tu?
-
És un exemple (Pili), a cada cas ha d’haver
la contextualització
-
Uffffff (Berta), i que se’n sortirà??????
Molt interesant i molt clar aquest nou blog. Una vegada vaig sentir a un jitge dir q si els pares dimitim de la nostre funció de fer de pares i anem d'amics, simplement deixem als nostres fills orfes, pero sempre amb una comunicació en la q donem mes importancia a com s'han viscut les coses que al " qué" o " quan". Aprendre a escoltar des de l'empatia que no vol dir tindre una actitud complice ni sobreprotectora. Hi ha q trobar l'equilibri entre la tolerancia o la flexibilitat d'una banda i la fermesa i la defensa de la dignitat de l'altra.
ResponEliminaPenso q la clau es confia amb els fills i donar-los l'oportunitat de rectificar i actuar amb autonomia, de creure amb ells i en el que diuen, aceptar els seus errors. Si se senten atacats, es posaran a la defensiva i no haura comunicacio ni possibilitat d'aprenentatge.
ResponElimina